Ofèlia Sala i l'amistat

En el reci­tal amb què la soprano Ofèlia Sala i el
pia­nista Hel­mut Deustch van inau­gu­rar la Schu­bertíada de Vila­ber­tran, s'incloïen obres de Clara i Robert Schu­mann i també de Johan­nes Brahms. Tots tres havien for­mat un nucli d'amics basat en l'afecte i admi­ració mútues. Clara, a més de com­po­si­tora, va ser una de les grans pia­nis­tes del seu temps i no poques vega­des havia estre­nat o tocat les obres dels seus amics.

Amb ella va ini­ciar-se la sessió amb els deli­cats 6 lie­der del seu opus 13. Són tex­tos que poden ser can­tats indis­tin­ta­ment des d'una pers­pec­tiva tant mas­cu­lina com feme­nina. Un reci­tal de lied és sem­pre una qüestió molt com­plexa. Hi ha, en pri­mer lloc, el text del poeta que s'ha ins­pi­rat en alguna vivència per comu­ni­car-nos-la per escrit; després ve el com­po­si­tor que tria un text per afi­ni­tat i al qual li extreu la música que hi troba i a l'ensems li afe­geix el seu punt de vista; final­ment ve l'intèrpret que tria la música com allò que desitja ofe­rir i a la qual, cons­ci­ent­ment o no, afe­geix, res­pec­tant les pau­tes que el com­po­si­tor indica, una vivència musi­cal pròpia. I a aquesta bar­reja tan ela­bo­rada s'hi pot sumar la capa­ci­tat de l'oient de cap­tar només el que li és més afí. Tot ple­gat, en uns artis­tes de pri­mer ren­gle com els citats, que ho estu­dien i ela­bo­ren a fons, pot dur a una ine­vi­ta­ble con­tenció i a un cert her­me­tisme.

Afe­geixi's la difi­cul­tat d'enten­dre el text pels que no saben l'idi­oma en què es canta o que tot i saber-lo els és difícil que no se'ls escapi el sen­tit d'algu­nes parau­les. Cal, doncs, con­fiar-ho tot a l'encís de la música i a la capa­ci­tat de comu­ni­cació vocal, ges­tual i d'acti­tud dels qui ho can­ten.

Voldríem des­ta­car, din­tre d'un impe­ca­ble nivell gene­ral, ara de Robert Schu­mann, la valo­ració de l'esti­mat a Ell, el millor de tots del seu cicle Amor i vida d'una dona, tot i alguna dre­cera, en aquest cas, en l'ara­besc melòdic i les cançons 4 i 5.

De les més de 300 cançons del catàleg de Brahms en van ofe­rir dotze d'exqui­si­des, mol­tes de poc freqüents, però que van cloure, abans dels bisos, amb la cone­guda Von ewi­ger Liebe (De l'amor per sem­pre) en què el poeta Leo­pold Haupt, i per des­comp­tat Brahms ho cor­ro­bora, després d'uns dub­tes més aviat mas­clis­tes del pro­ta­go­nista, fa dir a la noia, en una exa­cer­bació de roman­ti­cisme als nos­tres ulls para­do­xal: “El ferro i l'acer poden liquar-se, però el nos­tre amor durarà eter­na­ment!”.