L'indret més bonic del món

Han­nah Arendt va ser la pri­mera per­sona que va bus­car la tomba de Wal­ter Ben­ja­min a Port­bou, quan feia poc de la seva mort. Havien coin­ci­dit en aque­lla bulli­ci­osa Mar­se­lla de l'any 1940, quan milers de refu­gi­ats espe­ra­ven una opor­tu­ni­tat per embar­car-se cap a Amèrica o el nord d'Àfrica, o almenys per tra­ves­sar l'Espa­nya fran­quista en direcció a Lis­boa. Ben­ja­min no va arri­bar mai al seu destí, i quan Arendt va viat­jar fins al petit cemen­tiri de Port­bou on l'havien enter­rat, no n'hi va tro­bar cap ras­tre, ni una làpida, ni un nom.

Va expres­sar la seva deso­lació a un amic comú, Gers­hom Scho­lem, però alguna cosa devia atraure-la pode­ro­sa­ment d'aquell pai­satge rocós asso­tat per la tra­mun­tana, perquè en la mateixa carta afe­gia: “És un dels llocs més fantàstics i més bells que he vist mai.” Era molt abans que l'artista Dani Kara­van (Tel Aviv, 1930) con­cebés el memo­rial dels Pas­sat­ges, però ja hi havia el pres­sen­ti­ment que aquest racó insig­ni­fi­cant als con­fins d'Europa repre­sen­tava una mena de fita, un abisme de rara bellesa entre la cai­guda i l'espe­rança, del qual Ben­ja­min exer­ci­ria d'àngel tute­lar.

Kara­van va inter­pre­tar a la per­fecció la poètica del lloc amb un monu­ment que no comet cap pecat d'alti­vesa i fins al qual han pere­gri­nat expres­sa­ment, ren­dits davant la seva falta de retòrica, la seva sòbria huma­ni­tat, emi­nents intel·lec­tu­als euro­peus. Pierre Res­tany va pro­cla­mar la seva admi­ració davant una ins­tal·lació que invi­tava a pen­sar i que des­pre­nia “una bellesa sense pre­sumpció ni tea­tra­li­tat”; Clau­dio Magris, con­vi­dat per la Uni­ver­si­tat de Girona el 2006, va dema­nar als seus amfi­tri­ons que l'acom­pa­nyes­sin també fins al cemen­tiri de Port­bou, d'on va tor­nar “pro­fun­da­ment com­mo­gut” per la visió del mar caient a plom dins un túnel sense fi.

L'obra, inau­gu­rada el 15 de maig de 1994, ara fa vint anys, i cons­tituïda per diver­sos ele­ments a l'entorn del cemen­tiri de Port­bou (l'esca­li­nata, l'oli­vera, el petit túmul a terra a manera de sepul­tura), és en efecte un espec­ta­cu­lar exer­cici de fosa inte­gral amb el pai­satge –la terra, la llum, el mar, el vent, l'horitzó, els vius i els morts– que atrau cada any cen­te­nars de visi­tants que volen retre tri­but “a la memòria dels qui no tenen nom”. “Més de la mei­tat del turisme que rep Port­bou ve atret pel Memo­rial de Kara­van”, sosté la crítica d'art Pilar Par­ce­ri­sas, impul­sora, amb l'asso­ci­ació Pas­sat­ges de Cul­tura Con­tem­porània que ella mateixa ha cons­tituït, de la com­me­mo­ració del vintè ani­ver­sari del monu­ment, els dies 4 i 5 d'octu­bre a Port­bou. Dani Kara­van hi serà, però dosi­fi­carà els actes ofi­ci­als per res­pec­tar la festa jueva del Yom Kip­pur.

La cele­bració, amb el suport de la Dipu­tació de Girona, el Patro­nat de Turisme Costa Brava, l'Ajun­ta­ment de Port­bou i el Depar­ta­ment de Cul­tura, s'apro­fi­tarà per bate­jar el pas­seig del port amb el nom de Kara­van i per dema­nar for­mal­ment que el memo­rial Pas­sat­ges sigui decla­rat Patri­moni Mun­dial de la Huma­ni­tat per la Unesco, una ini­ci­a­tiva que avala l'Ajun­ta­ment. El pas de Ben­ja­min per aquest lloc i l'influx del monu­ment de Kara­van jus­ti­fi­quen una petició, segons Par­ce­ri­sas, que es reforça amb el ressò inter­na­ci­o­nal que ha adqui­rit aquest poble fron­te­rer dins el mapa ben­ja­minià, però també com a metàfora de tots els exi­lis anònims.

Els actes de com­me­mo­ració, als quals assis­ti­ran el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas, dis­sabte dia 4, i el con­se­ller de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat, Santi Vila, diu­menge dia 5, reu­ni­ran, a més de Kara­van, la seva filla, Noah Kara­van, pre­si­denta de l'asso­ci­ació Artists for Public Art 1777; el pro­fes­sor Jordi Llo­vet, un dels pri­mers i més fins lec­tors de Ben­ja­min a Cata­lu­nya; l'arqui­tecta Bene­detta Tagli­a­bue; Carme Gran­das, res­pon­sa­ble del catàleg d'art públic de Bar­ce­lona; Kon­rad Sheur­mann, de l'asso­ci­ació AsKi de Bonn que va pro­moure el 1994 l'erecció del monu­ment; el geògraf Joan Nogué; l'arqui­tecte i crític Xavier Mon­teys, i l'escul­tor Pep Admet­lla.

Encara està pen­dent de con­fir­mar la presència de Fede­rico Mayor Zara­goza, pre­si­dent de la Fun­dació per a una Cul­tura de Pau i exdi­rec­tor gene­ral de la Unesco, i de l'artista Pere­jaume, però Pilar Par­ce­ri­sas avança que el pro­grama expressa un doble propòsit: al mateix temps com­me­mo­rar l'ani­ver­sari d'una obra que ha esde­vin­gut de referència uni­ver­sal i apro­fi­tar el seu exem­ple per a una reflexió sobre la imbri­cació entre cre­ació i pai­satge.

Art públic i pai­satge

Així, a més d'actes de càrrega simbòlica com ara l'ofrena al cemen­tiri o la lec­tura pública de tex­tos de Ben­ja­min, el pro­grama girarà sobre­tot al vol­tant de dues tau­les rodo­nes a la sala La Con­gesta: Paisatge urbà i art públic, l'envi­ro­na­ment, el dia 4, i El pai­satge i el lloc de l'art, l'endemà. Hi haurà, també, la pro­jecció del film La forme et le lieu, en què es revisa la tra­jectòria de Kara­van, i d'un docu­men­tal ela­bo­rat a par­tir d'imat­ges obtin­gu­des durant la inau­gu­ració de 1994, a la qual va assis­tir Lisa Fittko (1909-2005), la dona que va aju­dar Ben­ja­min a tra­ves­sar la fron­tera des de Banyuls el setem­bre de 1940 i en la mirada de la qual, asse­guda en silenci a pri­mera fila durant l'acte ofi­cial, hi havia una ombra d'estu­por per la mort d'aquell ale­many que, mal­grat tot, no havia pogut sal­var.

“Mai no podrà ser una gran cosa, però té la per­tinència de ser alguna cosa”, declara Par­ce­ri­sas a propòsit de l'asso­ci­ació Pas­sat­ges, amb la qual vol pro­moure també acci­ons enca­mi­na­des a reac­ti­var la vida social, econòmica i cul­tu­ral de Port­bou, recu­pe­rant per exem­ple edi­fi­cis en desús com ara l'hotel Tèrmi­nus, la Casa dels Maqui­nis­tes, les gari­tes de la duana o l'antiga seu de la Telefònica com a espais de memòria.

De tota manera, l'enti­tat també té propòsits ben ter­re­nals, com ara con­tri­buir a millo­rar les infra­es­truc­tu­res d'un muni­cipi que, des del des­man­te­lla­ment de la duana, con­viu amb “una estació de fer­ro­car­ril d'una monu­men­ta­li­tat esta­tal i unes comu­ni­ca­ci­ons defi­citàries i esqui­fi­des”.