Triomfar és fàcil

Fa anys vaig tenir més d'un cop El riu i els incons­ci­ents, de M. Dolors Orri­ols, entre les mans. No en sabia res, no recordo que l'hagués lle­git. En començar El plagi, Sílvia Romero indica que Orri­ols és una escrip­tora “injus­ta­ment obli­dada, com tan­tes i tan­tes altres” i que ella s'hi va “veure en comp­ta­des oca­si­ons”, en què “vaig man­te­nir unes interes­sants i enri­qui­do­res con­ver­ses de caire lite­rari”.

Pot ser que no m'equi­vo­qui si escric que Orri­ols ha estat, si més no fins avui, més aviat una escrip­tora que no s'ha arri­bat de con­so­li­dar mai, i això, mal­grat els pre­mis que va obte­nir i els lli­bres que va publi­car durant més de mig segle. Per a El riu i els incons­ci­ents, en tot cas, va haver d'espe­rar qua­ranta anys perquè el tema –els anys de post­guerra– feien invi­a­ble publi­car-la durant el fran­quisme. Això mateix passa a Florència Prat, la novel·lista exi­li­ada que conei­xem a El plagi, amb Les vol­tes del cer­cle, un lli­bre que té un títol quasi idèntic al d'una novel·la encara inèdita d'Orri­ols.

A El plagi, Carme Car­re­ras entre­vista Prat a Mèxic i també hi esta­bleix una amis­tat tem­po­ral­ment efímera, però literària­ment molt rica. És obvi que Romero es va basar en les seves rela­ci­ons amb Orri­ols per escriure El plagi. En posaré uns exem­ples més: Orri­ols també va fer una revista de títol sem­blant a una altra que tro­bem en aquesta novel·la. Les vol­tes del cer­cle, la novel·la ine­xis­tent de què es parla al lli­bre de Romero, és sobre la família Orri­ols. Hi ha un moment que un crític parla d'una altra novel·la, El riu incons­ci­ent, de Maria Oliu. I, final­ment, a la ter­cera part de les tres en què es divi­deix El plagi, Àngels Riu­dor, una peri­o­dista molt ambi­ci­osa i sense escrúpols, sem­bla que repe­teixi la mateixa escena que Romero amb Orri­ols o que Car­re­ras amb Prat perquè entre­vista Car­re­ras en una residència, quan ja és molt gran i quan ja fa anys que ha tor­nat de l'exili.

He lle­git El plagi aten­ta­ment. Pot­ser no caurà en el forat negre on cauen quasi totes les novel·les que arri­ben a les lli­bre­ries. A favor seu hi té que cent lec­tors i un jurat va ator­gar-li el premi El Lec­tor de L'Odis­sea de l'any pas­sat, un premi que pot aju­dar-nos com pocs a enten­dre quins són els gus­tos del lec­tors i de quina manera s'hi pot arri­bar a con­nec­tar.

Pel meu gust, El plagi hi con­necta fins i tot amb escreix. Perquè la llen­gua, en gene­ral àgil i fàcil, en alguns moments no va gaire més enllà del nivell medi­o­cre de TV3, i perquè no paren de pas­sar-hi coses. N'hi pas­sen tan­tes que a vega­des l'acció és una mica massa explícita i d'altres, un xic forçada. També hi ha uns per­so­nat­ges amb qui és fàcil iden­ti­fi­car-se. Alguns, com Riu­dor, se situen a la nos­tra època, jo diria que són els més ben cons­truïts, i d'altres, com Car­re­ras o Joan Roure, el seu home, se situen sobre­tot en un temps històric que encara interessa a molts: els nens repu­bli­cans que van a l'exili, en aquest cas els que van anar a More­lia, Mèxic. En aquells anys, Car­re­ras és una noia inculta i des­val­guda, filla d'una família tan pobra com la d'una novel·la de fulletó. Joan Roure, en canvi, té molta més for­mació, però és prou inno­cent perquè un homo­se­xual l'enga­nyi durant la pri­ma­vera del 1937.

I encara a El plagi, hi ha un femi­nisme just i ama­ble, que és difícil que no es com­par­teixi. Quan s'acosta més al fulletó, la cari­ca­tura s'imposa damunt de la psi­co­lo­gia. És el que em sem­bla que passa amb Valeri Roure, pare de Joan, un ide­a­lista de pedra picada. Molt més ver­sem­blants, en canvi, són la relació d'Àngels amb algu­nes com­pa­nyes de feina al diari o la via que escull aquesta peri­o­dista per arri­bar al poder, perquè també és del poder, del que ens parla El plagi, sigui per tri­om­far entre els escrip­tors o sigui per fer-se un lloc a la selva sovint infran­que­ja­ble de la vida.