Renoir

Fins fa poc pen­sava que Renoir era el pin­tor que menys m'interes­sava dels impres­si­o­nis­tes. La meva opinió venia donada per tants Renoir dolents vis­tos a les dar­re­res sales dels museus, retrats de dones ame­ri­ca­nes riques i nus i bode­gons fets mecànica­ment, repe­ti­ci­ons de fórmu­les esta­bler­tes. Una expo­sició retros­pec­tiva que vaig veure fa dos anys al museu de Cle­ve­land em va recon­ci­liar amb el mes­tre francès. Allí s'hi expo­sa­ven els seus millors qua­dres i vaig poder admi­rar la seva pin­tura deliqüescent i vapo­rosa, l'arqui­tec­tura de les obres basada en el color que bro­lla en plein air i no en el dibuix, el seu art com una cele­bració sem­pre de la vida. Pinta les pells de les dones i de les pomes amb la mateixa sen­su­a­li­tat. En Renoir hi ha la tra­dició vista als qua­dres dels grans mes­tres al Louvre –Tizià– i la natu­ra­lesa cop­sada direc­ta­ment.

Després vaig lle­gir el lli­bre Renoir, mi padre, del seu fill Jean, el gran cine­asta, i vaig entrar encara més en el seu món. Unes memòries que nar­ren els qua­tre dar­rers anys de la vida de l'artista i les seves con­fes­si­ons més ínti­mes sobre la vida i la pin­tura. Un lli­bre del qual es va rodar recent­ment una pel·lícula més interes­sant que bona –per què és tan difícil tras­lla­dar la pin­tura a la gran pan­ta­lla?–, un pèl lenta com acos­tuma a pas­sar en el cine francès, però que retrata bé l'ambi­ent en què es va moure l'artista. Renoir, un clàssic modern, sense ja més dub­tes.