Per molts anys

Els col·labo­ra­dors del suple­ment Cul­tura de l'Avui –avui El Punt Avui– hem estat con­vi­dats –el mot s'ajusta força bé a com ha anat la cosa– a par­lar-ne en els res­pec­tius arti­cles amb la mesura i la tem­pe­ra­tura que ens pla­gui, i no m'hi he hagut de pen­sar gens per deci­dir que ho faria amb plaer i sense reticències. La gent de lle­tres ens ama­guem de vega­des en els trops i la retòrica per no dir allò que no volem dir, o per dir-ho fent veure que diem una altra cosa. De fet, avui els volia par­lar de la iro­nia, i ho dei­xaré pel pròxim arti­cle, perquè cap iro­nia no es merei­xen ni els escau als tri­pu­lants d'aquest suple­ment, si puc con­ti­nuar amb el símil, i a risc de no ser del tot precís, en David Cas­ti­llo en el pont de coman­da­ment i en Lluís Llort al timó, a més dels diver­sos nos­tra­mos i gru­mets que no puc esmen­tar en extens perquè –mea culpa– no en sé el nom de tots o totes.

Sense ànim de fer estu­pen­disme meli­caire –o sigui propi dels qui es miren el melic– puc dir que aquest suple­ment m'ha sem­blat sem­pre menat des de la lli­ber­tat, sense caure en nepo­tis­mes ni xovi­nis­mes més enllà de les natu­rals i legítimes incli­na­ci­ons intel·lec­tu­als natu­rals de cadascú –no fal­ta­ria més–, i molt ric fins al punt de bas­tir una de les grans aspi­ra­ci­ons d'aquests ens periodístics que són els suple­ments de cul­tura: l'eclec­ti­cisme. Fa anys que em rela­ci­ono amb gent del gremi i n'he sen­tit de tots colors, i invec­ti­ves diri­gi­des a tor­res molt altes, i no recordo haver escol­tat mai un greuge con­sis­tent refe­rit a la impar­ci­a­li­tat i l'objec­ti­vi­tat de la gestió del Cul­tura, avui, rei­tero perquè no es pensi ningú que sóc deu­tor d'inèrcies no invo­luntàries, aco­llit a la dis­ci­plina de l'ens periodístic El Punt Avui. Tirant de beta de la temp­tació d'esten­dre'm en l'elogi sin­cer, mal que en part interes­sat –ja que un ten­deix a mirar amb més bons ulls allò en què hi par­ti­cipa–, he tro­bat un tret inequívoc en l'evo­lució d'aquest suple­ment: des de la fun­dació, fa vint-i-cinc anys, fins ara, ha seguit una rigo­rosíssima dieta per les pròpies inèrcies anti­cul­tu­rals del país. I això tan bo pels sobre­a­li­men­tats humans occi­den­tals, pro­clius a banyar el sobrepès en un infecte caldo de coles­te­rol, tri­glicèrids i transa­mi­na­ses, en un suple­ment de cul­tura és mor­tal de neces­si­tat. Mor­tal perquè ho mata tot: la presència en l'actu­a­li­tat intel·lec­tual, la diver­si­tat, l'equa­ni­mi­tat fins i tot, perquè al final és impos­si­ble par­lar de tot­hom, i en la neces­si­tat ine­vi­ta­ble de triar apa­rei­xen els greu­ges com­pa­ra­tius i les manies per­se­cutòries, i els qui són còmpli­ces natu­rals, a més d'un aca­ben sem­blant-los ene­mics. I no ho són: sim­ple­ment estan lli­gats de mans.

Fa dues set­ma­nes, quan encara no sabia que seria reque­rit per col·labo­rar en la com­me­mo­ració d'aquest nota­ble i joiós ani­ver­sari, vaig dedi­car l'arti­cle al paper de la cul­tura en una comu­ni­tat nai­xent o, si es vol, a les por­tes d'una trans­for­mació subs­tan­cial. M'auto­co­pio: “Una soci­e­tat que vol ser l'eix d'una nova enti­tat col·lec­tiva –nova com a ens juri­di­co­polític no com a enti­tat en si– ha de sen­tir la neces­si­tat de donar a la pròpia cul­tura el paper i la dis­tinció d'acord amb les aspi­ra­ci­ons.” El suple­ment Cul­tura d'El Punt Avui ha man­tin­gut aquest quart de segle una volun­tat d'anar més enllà dins una soci­e­tat con­tra­dictòria. Voldríem enfo­car el nos­tre paper cap al d'una soci­e­tat més culta i deci­dida.