xavier cortadellas
A penes existeixen
L'any 1989, Ferran Torrent va publicar Un negre amb un saxo, Ramon Solsona, Figures de calidoscopi, i feia encara no un any que Jesús Moncada ens començava a enlluernar a molts amb Camí de sirga. També l'any 1989, David Castillo va publicar Ser del segle. Antologia de nous poetes catalans. Eren divuit en total. Miro quants n'han quedat: Albert Roig, Carles Torner, Jaume Subirana, Margalida Pons, Jordi Cornudella…
Un d'ells es deia Andreu Vidal. Fa anys que és mort. Edicions del Salobre va publicar tota la seva obra poètica el 2008. I ara fa uns dies, a la Setmana del Llibre en Català, un editor em deia al peu de les escales de la catedral de Barcelona que potser Salobre ja no existeix. Però no ho sé. I si és de debò que ha plegat, potser només sigui un parèntesi perquè, com l'any 1989, també avui i potser com sempre, la cultura –catalana o no– avança en singlots, empesa per la il·lusió d'alguns que es pensen que tenen alguna cosa nova a dir i per la de molts altres que pensen que es professionalitzaran i que sobretot volen ésser-hi.
Ningú no podria pas demostrar que tots s'equivoquen. Què ha canviat, però, en aquests vint-i-cinc anys? Jo diria que per sort els llibres i la cultura continuen essent sobretot el somni d'uns quants, com deia Joan Sales a Mercè Rodoreda referint-se al diari Avui, pocs dies després que sortís al carrer. Aquestes planes són el que queden d'aquell diari. No és ben bé el que era, però encara resisteix. I seria tan il·lús negar que continuarà havent-hi cultura, lectors i llibres, com ho seria pensar que els llibres o la cultura arribaran a tothom o que transformaran el món. Ajuden a entendre'l i el poden fer una mica millor. I amb això n'hi ha prou.
Som a on érem, doncs, però estem una mica més bé perquè, malgrat tot i malgrat aquells, el país també està una mica millor, encara que sigui innegable que, aquí com a pertot, els llibres i la cultura han perdut pes específic. I benvinguts siguin tots els dubtes i totes les inseguretats que ens generi això. Ho deia Andreu Vidal al final del Diàleg dels morts: “…Totes les coses / del món tremolen, algunes / de tant fremir a penes existeixen…”