El testament de Jodorowsky

Resulta curiós que men­tre una pel·lícula com Frank posa en crisi certa idea del culte al jo, s'estreni una pel·lícula com La danza de la rea­li­dad, d'Ale­jan­dro Jodo­rowsky, una pro­posta d'auto­ficció a la manera d'Amar­cord, de Fellini, en què l'artista recu­pera la infan­tesa com a lla­vor de la seva geni­a­li­tat. L'auto­ficció el porta a invo­car la memòria com si fos una fan­tas­ma­go­ria en què la ficció s'imposa a la rea­li­tat.

Després de molts anys d'absència de les pan­ta­lles, Jodo­rowsky torna per mos­trar-nos el seu uni­vers bar­roc ple de deli­ris fantàstics, on allò vis­cut es bar­reja amb els som­nis, les fan­ta­sies i les il·lusi­ons més cris­pa­des. Jodo­rowsky recorda quan va pas­sar la infan­tesa a la loca­li­tat xilena de Toco­pi­lla amb un pare comu­nista i una mare molt feble.

La pel·lícula és plena de moments deli­rants que inten­ten actuar com a metàfora de les difi­cul­tats que va tenir el direc­tor per obrir-se camí a par­tir dels seus orígens pecu­li­ars. L'estil juga­ner de Jodo­rowsky s'imposa amb tot allò que com­porta d'exces­siu i d'edi­fi­cant. En alguns moments el film cansa i car­rega, en altres mos­tra una sor­pre­nent ins­pi­ració. Els alts i bai­xos mar­quen el ritme intens d'una pro­posta que s'imposa per damunt de l'empa­tia que pugui gene­rar la per­so­na­li­tat de Jodo­rowsky.

En aques­tes imat­ges, pre­ce­di­des per la presència del cine­asta que con­tem­pla els que rein­ter­pre­ten el seu món, hi ha alguna cosa de comiat del cinema i de la vida. El to cre­pus­cu­lar no triga a impo­sar-se i con­ver­teix La danza de la rea­li­dad en un estrany ritual en què Jodo­rowsky forja el seu tes­ta­ment amb imat­ges, mos­tra els seus límits i les difi­cul­tats que ha tin­gut per poder domes­ti­car la seva des­bor­dant ima­gi­nació.