Complicitat interpretativa

El reci­tal de Marta Mathéu i Joan Mar­tin-Royo va com­plir les expec­ta­ti­ves que va pro­vo­car la subs­ti­tució de la soprano sueca Malin Chris­tens­son.

Tal com va apun­tar el pia­nista anglès Roger Vig­no­les al començament de la segona part del con­cert, Mathéu va haver d'afron­tar el pro­grama del reci­tal en pocs dies, la qual cosa va moti­var un petit canvi en el reper­tori. La soprano cata­lana va ofe­rir tres lieds de Franz Schu­bert en lloc dels d'Hugo Wolf ini­ci­al­ment pro­gra­mats.

El reci­tal va dedi­car tota la pri­mera part a cançons i duos de Schu­bert i, en un con­cert que va anar de menys a més, les veus de Mathéu i Mar­tin-Royo s'ana­ven ade­quant de mica en mica a les exigències musi­cals i expres­si­ves del reper­tori.

Pre­ci­sa­ment en el dra­ma­tisme de Szene aus Faust D126 és on el duet de can­tants va començar a mos­trar-se amb més desim­bol­tura; on, acom­pa­nyant la versió intros­pec­tiva que el baríton català con­fe­ria a les obres, Mathéu va lluir un regis­tre mig amb ple­ni­tud i va mos­trar una sono­ri­tat ferma i plena en els aguts.

A par­tir d'aquest moment el reci­tal va anar gua­nyant en expres­si­vi­tat i comu­ni­cació i, en la segona part, amb les obres de Felix Men­dels­sohn, Franz Schu­bert, Hugo Wolf i Robert Schu­mann, cada un dels can­tants va anar des­ple­gant les seves qua­li­tats. En els duos es va fer molt nota­ble la comu­ni­cació i la com­pli­ci­tat entre Mathéu i Mar­tin-Royo, que van mos­trar unes veus molt empas­ta­des i expres­si­ves. Aquesta com­pli­ci­tat es va veure accen­tu­ada també, i en tot moment, pel gran ofici i la gran duc­ti­li­tat de Vig­no­les, que va saber extreure del piano la música necessària per dotar cada una de les peces del sen­tit i la direc­ci­o­na­li­tat ade­qua­des.