Un cabreig comprensible

Si d'alguna cosa ens hem de refiar al segle XXI és de l'atzar. És tant el cúmul d'infor­mació i estímuls als quals estem sot­me­sos que la casu­a­li­tat acaba tenint molt de pes a l'hora de rebre una notícia. Fa uns dies, en obrir el Face­book, vaig topar amb el cabreig de l'Anna Tor­ta­jada: “Us comu­nico, amb tota la pena, que l'edi­to­rial Columna, del Grup 62, ha des­ca­ta­lo­gat el meu recull de Ron­da­lles cata­la­nes, amb il·lus­tra­ci­ons de Núria Giralt, quan encara no fa tres anys de la seva publi­cació. M'hi vaig enca­par­rar farta que els nos­tres con­tes fos­sin fòssils, mate­rial per a folk­lo­ris­tes i estu­di­o­sos, per posar-los a l'abast i donar-los vida: que no que­des­sin als pres­tat­ges més alts de bibli­o­te­ques i lli­bre­ries, perquè els recu­peréssim, perquè grans i petits els cone­gues­sin, els expli­ques­sin, els lle­gis­sin... Par­lem molt de la nos­tra cul­tura, però no li donem cap suport.” L'expli­cació con­ti­nu­ava, però el que em va des­ta­ro­tar més va ser aquesta dar­rera frase. És habi­tual que les edi­to­ri­als trin­xin els lli­bres que no els donen calés, encara que tres anys i poca pro­moció tam­poc no és que sigui donar-los gaire espe­rança de vida, però ja no hau­ria de ser tan nor­mal que, sobre­tot ara que cor­ren aires de canvi rei­vin­di­ca­tiu, no donem suport a la nos­tra cul­tura. Els con­tes tra­di­ci­o­nals són els que més defi­nei­xen el tarannà d'un poble, i que hi hagi una eina que ajudi a difon­dre'ls no pot fer mal a ningú. No som el que som gràcies a eufòries col·lec­ti­ves ni a con­sig­nes tele­vi­sa­des, sinó al pòsit de molts segles d'expli­car-nos els uns als altres que... “Fa molts i molts anys, en un poblet de la costa hi havia un cava­ller...”