Un tal Modiano

Poc després de la con­cessió del Nobel de lite­ra­tura a Patrick Modi­ano, la revista Vanity Fair va publi­car una guia per fin­gir que hom en conei­xia l'obra a bas­ta­ment. El subtítol era ben clar: “No l'ha lle­git? No es pre­o­cupi, aquí li ense­nyem com apa­ren­tar tot al con­trari”. Natu­ral­ment, la peça, sig­nada per una ocur­rent Paloma Rando, estava escrita en conya i aca­bava amb l'únic con­sell incon­tes­ta­ble: “Deixi de fin­gir i lle­geixi'l.”

A part de la funció pràctica d'un text periodístic com aquest, en l'ànim de la revista hi ha una crítica a una pràctica molt del nos­tre temps: el surf intel·lec­tual. És tanta la infor­mació i tan poca la jerar­quia, és a dir, el cànon, que és impos­si­ble que hi hagi algú al món que hagi lle­git tots els pre­mis Nobel poten­ci­als.

Al pobre peri­o­dista cul­tu­ral que ronda per la Fira de Frank­furt o el que està de guàrdia a la redacció, els toca començar a man­te­nir l'equi­li­bri entre les ones, pro­vant de no enfon­sar-se en la misèria de la poca pro­fun­di­tat intel·lec­tual.

No tenen cap més remei que par­lar d'un autor que pot­ser no han lle­git i aca­ben fent seri­o­sa­ment allò que Vanity Fair pro­posa en broma. Abans hi havia una llista d'incon­tes­ta­bles que un espe­ci­a­lista en lite­ra­tura no s'hau­ria pogut sal­tar sense fer el ridícul. Ara la llista és cada cop més llarga i no només per acu­mu­lació cro­nològica sinó també geogràfica.

Amb la glo­ba­lit­zació, el món se'ns ha fet petit i el Nobel pot caure arreu, fins i tot a França, que ja en té quinze i encara no tocava que n'hi cai­gues­sin més. Aquest any un tal Modi­ano? Qui ho havia de dir!