En clau femenina

‘Via Làctia'

Aquest és el títol que ha triat Isa­bel Banal per a la seva inter­venció a l'Arts Santa Mònica en el marc d'un cicle d'expo­si­ci­ons sobre el blanc. La Via Làctia en ter­mes artístics es refe­reix a la part supe­rior del Gran vidre de Mar­cel Duc­hamp, la zona de des­pu­lla­ment de la núvia i d'explosió poètica i orgiàstica. Aquesta artista, nas­cuda a Cas­tell­fo­llit de la Roca el 1963, filla d'un pare pin­tor de pai­sat­ges, ha man­tin­gut una estreta relació amb l'entorn natu­ral, des d'un punt de vista que va més enllà de la repre­sen­tació i que s'encara amb la dimensió antro­pològica i l'entén com un espai d'entesa còsmica entre la peti­tesa de l'home i el gigan­tisme de la natura. Sovint, en aquesta relació, la menu­desa de la figura esta­bleix una relació pes­se­brista amb l'entorn natu­ral. El blanc, motiu d'aquesta sèrie d'expo­si­ci­ons, és aquí el paper, el bloc de fulls que aplega dife­rents històries sobre blanc.

Recol·lec­tar

Una acció comuna a diver­ses peces expo­sa­des té a veure amb la càrrega i la recol·lecció, que sol recaure en la dona, com les dones afri­ca­nes que amb la cri­a­tura a l'esquena s'encor­ben i bus­quen arrels per sobre­viure. Com en el qua­dre de Les espi­ga­do­res, de J.F. Millet, recreat en un film d'Agnès Varda, Isa­bel Banal recull pedres del pai­satge i les car­rega a la falda, en un davan­tal. Falda feme­nina i falda de mun­ta­nya, en una paraula i una acció es con­ju­mi­nen dona i pai­satge. La for­miga, un ani­mal recol·lec­tor, és obser­vada i alli­be­rada de la càrrega. L'artista els dóna una molla de pa i els recull la càrrega. Sobre papers en blanc es mos­tren aques­tes menu­des càrre­gues que tra­gi­na­ven i el record dibui­xat de la for­miga en qüestió. Una altra via de recol·lecció és l'obra basada en les figu­res reta­lla­des sobre blanc de dia­ris i revis­tes que por­ten una maleta, un bagatge, un pes, una càrrega. Som davant un qua­dern que té com a ante­ce­dent La maleta (blava) de WB (Port­bou, 2011), un recull al·legòric de la maleta que duia Wal­ter Ben­ja­min en la tra­vessa dels Piri­neus abans de morir. El lla­pis com a ins­tru­ment de dibuix és un altre objecte recol·lec­tat per Banal com a ves­tigi d'històries de qui l'ha usat.

Les llam­bor­des de Roma

Becada recent­ment a Roma, Isa­bel Banal ha retro­bat en les llam­bor­des d'aquesta ciu­tat, ano­me­na­des sam­pi­e­trini, el basalt de Cas­tell­fo­llit i el pai­satge dels seus orígens i de la seva infan­tesa. Mit­jançant el frot­tage, ha dut el seu ras­tre sobre paper en blanc i ha escrit a sobre amb una goma d'esbor­rar les tipo­lo­gies de vials de la Ciu­tat Eterna. El tre­ball d'Isa­bel Banal ha tra­ves­sat el llin­dar de l'estètica indi­vi­dual per endin­sar-se en l'estètica del que és social.