L'any que va venir un tal Gil de Biedma

V ora el mig­dia, Jaime Gil de Biedma va plan­tar-se davant la porta del Tea­tre Muni­ci­pal de Girona amb una bossa de super­mer­cat a la mà i una expressió de no saber ben bé què hi estava fent, allà, però resig­nat a espe­rar aquell indi­vidu que uns dies abans li havia tru­cat per pro­po­sar-li de pre­sen­tar un premi lite­rari del qual, fins aquell moment, no tenia ni la més remota idea que existís. Gui­llem Ter­ri­bas, l'ins­ti­ga­dor de la tro­bada, va arri­bar atri­bo­lat i cohi­bit, i amb prou fei­nes s'havien pre­sen­tat que ja l'invi­tava a seguir-lo cap a dins. Gil de Biedma, impertèrrit, li va donar l'alto. «Sóc incapaç de par­lar en públic si no m'he pres abans un parell de gintònics», va infor­mar-lo amb la mateixa calma amb què hau­ria cons­ta­tat que neces­si­tava pas­sar pri­mer pel bany. Ter­ri­bas, dòcil­ment, el va acom­pa­nyar al pri­mer bar que va tro­bar i, a la salut d'una impro­vi­sada cama­ra­de­ria, va escu­rar el seu propi got de gine­bra. «Vaig entrar al tea­tre com­ple­ta­ment K.O.», recorda el ges­tor de la Lli­bre­ria 22, que orga­nitza el premi.

Era el 3 de novem­bre de 1984, ara farà trenta anys, i en aquesta beneïda ciu­tat amb prou fei­nes hi feia parada en gira l'Escrip­tor del Mes i, per Fires, la vela del circ. Tenir en plena plaça del Vi Jaime Gil de Biedma, amb el seu impo­nent cap rasu­rat i afer­rat a una vul­gar bossa de plàstic (a dins, una ampo­lla de vi bo pen­sant ja en el sopar a Ultra­mort), era d'un exo­tisme que només podia deure's a la desim­bol­tura de Gui­llem Ter­ri­bas i a la malícia dels mem­bres del pri­mer jurat del premi Just Manuel Casero. «Van ser ells, els que em van des­a­fiar a por­tar a Girona per­so­nat­ges que no hi venien ni per casu­a­li­tat, per donar més reper­cussió al premi i per posar-me a prova a mi», explica el lli­bre­ter, sense cap acri­tud pels antics com­panys. El cas és que, espe­ro­nat per la pro­vo­cació, va acon­se­guir que vin­gues­sin a Girona, els pri­mers anys de la festa del Casero, no només Gil de Biedma, sinó també el Gato Pérez, Teresa Gim­pera, Quim Monzó, Joan de Sagarra, Edu­ardo Men­doza o Avel·lí Artís Tísner, que va fer-se tan amic del taxista que el va por­tar el 1987 al Casero, un tal Anto­nio, que el va exi­gir sem­pre més de xofer per tor­nar a la ciu­tat. Avui, acos­tu­mats a l'AVE, als invi­tats de les càtedres uni­ver­sitàries i a les gires d'autors en pro­moció edi­to­rial, sem­blen anècdo­tes pro­vin­ci­a­nes; en aque­lla època, eren ges­tes excep­ci­o­nals. I més con­si­de­rant que el Casero era un premi aca­bat de néixer, d'un gènere poc pres­tigiós com la nar­ra­tiva curta i amb una dotació (75.000 pes­se­tes) més com­pa­ra­ble a un con­curs de festa major que a un car­tell de repu­tació naci­o­nal. Per des­comp­tat, no hi havia retri­bució per als invi­tats.

L'any 1981, quan se'n va con­vo­car la pri­mera edició, no es va plan­te­jar encara la presència de cap figura de renom per enal­tir l'esde­ve­ni­ment, però sí una engi­nyosa nove­tat res­pecte de vet­lla­des sem­blants que aviat va reve­lar els seus efec­tes des­as­tro­sos. Per defu­gir la for­ma­li­tat d'altres pre­mis, com ara el Ber­trana de novel·la, la Lli­bre­ria 22 va con­vo­car la seva festa en ple enve­lat de Fires i a la mateixa hora que el jurat tot just començava a deli­be­rar. Les tres-cen­tes per­so­nes que van acu­dir a la cita no només que­da­ven del tot des­em­pa­ra­des davant la mag­ni­tud d'un espai pen­sat per aco­llir-ne cinc mil, sinó que a sobre van haver d'espe­rar més de dues hores que un jurat dubi­ta­tiu fes la seva elecció men­tre l'orques­tra Galana con­ti­nu­ava tocant com enmig d'un nau­fragi. No van repe­tir mai més l'error. Els anys següents pro­cu­ra­rien esco­llir locals d'afo­ra­ment limi­tat dins una estratègia per rei­vin­di­car espais històrics de la ciu­tat: l'ins­ti­tut vell, l'audi­tori de la Mercè o el Saló de Des­cans del Tea­tre Muni­ci­pal. Va ser a par­tir de la segona edició, el 1982, que es va ins­ti­tuir la tra­dició del con­vi­dat, a pro­posta del jurat, que els pri­mers quinze anys van for­mar, amb peti­tes vari­a­ci­ons, Miquel Berga, Dolors Oller, Antoni Puig­verd, Modest Prats, Albert Ros­sich, Sal­va­dor Sunyer i Joan Miró com a secre­tari sense vot. L'esco­llit va ser el poeta Narcís Coma­dira, que segons Ter­ri­bas ha pas­sat a la història del Casero com un dels invi­tats més durs de convèncer per la seva aprensió a par­lar en públic. La fórmula, però, va fun­ci­o­nar, i l'any següent el jurat va deci­dir picar alt: volien ni més ni menys que El Pescaílla, el marit de Lola Flo­res. No era només una bou­tade o una juguesca per des­a­fiar els dots per­su­a­sius de l'orga­nit­za­dor, sinó una aposta clara per des­mi­ti­fi­car la solem­ni­tat dels actes cul­tu­rals i per acom­pa­nyar la jove lite­ra­tura que el Casero pro­mo­via d'una ale­gria afe­gida. Ter­ri­bas s'hi va des­viure, però no en va acon­se­guir el con­tacte i va aca­bar diri­gint els pas­sos cap al mes­tre de la rumba, el Gato Pérez, que va accep­tar tot i les sus­picàcies ini­ci­als. Quan Modest Prats va veure emba­da­lit entre el públic el fotògraf Pablito, que tenia fama de no demo­rar-se a cap acte més del que tar­dava a obte­nir la imatge que li exi­gia el diari on tre­ba­llava, va saber que ana­ven pel bon camí. Superar aque­lla pro­esa en l'edició següent va con­ver­tir-se en l'objec­tiu pri­o­ri­tari, i va ser lla­vors que va sor­tir el nom de Gil de Biedma.

Gui­llem Ter­ri­bas no les tenia totes. El poeta de Las per­so­nas del verbo no era pas pre­ci­sa­ment cone­gut per ave­nir-se a aquesta classe de saraus, i d'altra banda, el seu aire senyo­rial, el seu càrrec direc­tiu a la Com­panía de Taba­cos de Fili­pi­nas i el fet mateix que hagués pràcti­ca­ment dei­xat d'escriure este­nien damunt d'ell una lle­genda d'home sever i inac­ces­si­ble. Hi havia, a més, el petit enre­nou que havia sus­ci­tat la seva inclusió, junt amb altres escrip­tors d'expressió cas­te­llana, com Euge­nio Trías o Manuel Vázquez Mon­talbán, en el Con­sell Asses­sor de Cul­tura que aca­bava de cons­ti­tuir el con­se­ller de Cul­tura, Joan Rigol, i del qual també for­mava part Modest Prats. Però ho va inten­tar. «Bue­nos días, le llamo de la Lli­bre­ria 22 de Gerona...» «¿Cómo?» «Sí, mire, orga­ni­za­mos un pre­mio lite­ra­rio y nos gus­taría invi­tarle a pre­sen­tar el acto.» «¿Hacer qué?» Així d'atro­pe­llada recorda avui el lli­bre­ter aque­lla con­versa, que Gil de Biedma es va encar­re­gar d'escurçar dema­nant-li sis­plau que li escrivís per carta el que fos que estava inten­tant dir-li. Una manera com una altra de treure-se'l de sobre, va pen­sar el gironí, que igno­rava l'escru­po­losa pul­cri­tud amb què el poeta ate­nia la seva cor­res­pondència. Un pro­digi: va accep­tar. «A tots els con­vi­dats els donàvem lli­ber­tat perquè par­les­sin del que vol­gues­sin, i ell va deci­dir lle­gir tres poe­mes seus, entre ells ‘No vol­veré a ser joven', amb aque­lla veu, aque­lla presència... Va ser espec­ta­cu­lar.” En aca­bar el lliu­ra­ment del premi, que aquell any va gua­nyar Josep Valls (la fina­lista va ser una des­co­ne­guda Maria Mercè Roca), els orga­nit­za­dors el van por­tar a dinar amb el jurat al res­tau­rant Can Bron­soms, on l'ambi­ent va ser més aviat tens fins que a Ter­ri­bas, amb aque­lla des­pre­o­cu­pació seva (podia ser que acon­seguís tren­car el gel o que rebés un cop de puny), se li va acu­dir pre­gun­tar-li, ja que freqüentava les Fili­pi­nes, per la ine­fa­ble Isa­bel Preys­ler. Va ser oli en un llum, i la lliçó que va impar­tir sobre les dis­pu­tes pel poder a Manila, sobre les maqui­na­ci­ons de Mar­cos o sobre els dots de seducció de l'exdona de Julio Igle­sias va ser memo­ra­ble. Va fer altres reve­la­ci­ons; per exem­ple, que era incapaç de sos­te­nir una con­versa amb algú que no hagués lle­git La Car­toixa de Parma, i que con­si­de­rava el cam­brer de Cal Coix, el bar del car­rer de la Força que solia visi­tar quan parava a Girona camí d'Ultra­mort, l'home més intel·ligent que havia cone­gut mai, a pesar que era impro­ba­ble que hagués lle­git ni una rat­lla de Stend­hal.