Les llums de les ombres

Josep Civit (1958) acaba de publi­car el seu millor lli­bre. L'ha fet pre­ce­dir d'aquesta citació de Joan Brossa: “La poe­sia és un joc on, / sota una rea­li­tat apa­rent, / n'apa­reix una altra d'insos­pi­tada.” El lli­bre s'estruc­tura en tres parts, les matei­xes que cor­res­po­nen a la clàssica divisió d'una obra nar­ra­tiva: Plan­te­ja­ment, Nus i Desen­llaç. Hi ha, però, una última secció, Epíleg, que consta d'un sol poema (una mena de coda o de rúbrica): un mag en un esce­nari que ens reserva el truc final de l'espec­ta­cle...

Civit, com Vinyoli, plan­teja la seva poe­sia com a conei­xe­ment del món i com a auto­ex­plo­ració. És per això que hi tro­bem, ara i adés, tan­tes referències òrfi­ques, tanta “foscúria que ger­mina”–segons el vers del bar­ce­loní–: “L'ham tiba frenètic l'espera de l'ànima / amb la pro­mesa de la peça de llum irre­pe­ti­ble / que farem aflo­rar de la fosca.” Les “rels del dolor” són “fon­des”, i, com el pagès que des­fona la terra, el poeta es pro­posa de des­calçar-les amb la paraula, amb la imatge ver­bal. El jo líric con­si­dera “el que és i el que no és”. I, tot seguit, resol, com a corol·lari d'aquest vers: “Són / ombres de la llum, però són també, i sobre­tot, / les llums d'unes ombres.” Sobre­tot, espe­ci­fica.

Cal lle­gir-lo a poc a poc. Fic­ci­o­nari tracta d'aquest conei­xe­ment íntim, però també del temps, és clar, i de la memòria. Són molts, els ver­sos que es refe­rei­xen al record, a la “llum d'aquells extin­gits estels de la infan­tesa”. En el poema Coni­llets, coni­llets, l'autor fa ser­vir un cone­gut joc infan­til per refle­xi­o­nar sobre les pèrdues de l'existència. L'obra també espe­cula sobre l'escrip­tura i sobre la seva rea­li­tat pro­funda, simu­la­cre de veri­tat. Tots aquests poe­mes, que par­tei­xen de la neces­si­tat de cap­tu­rar bes­llums de l'“única ficció pos­si­ble”, tenen la vir­tut d'encloure una punxa per a l'ull de cada lec­tor.