Retrat d'un artista

Nick Cave (Nic­ho­las Edward Cave, nas­cut a l'aus­tra­li­ana War­rack­na­beal l'any 1957) havia vis­cut 20.000 dies quan, un dia de l'any 2003, va començar l'enre­gis­tra­ment del disc Push the sky away. Ales­ho­res Ian Forsyth i Jane Pollard, una pare­lla d'admi­ra­dors d'aquest músic de la deso­lació que ha cul­ti­vat una estètica gòtica, van empren­dre la rea­lit­zació d'un docu­men­tal, 20.000 Days on Earth. El cas és que, en 24 hores fictícies, Nick Cave reme­mora algu­nes experiències dels seus vint mil dies a la Terra en un film que, més que voler reve­lar una inti­mi­tat o repro­duir una quo­ti­di­a­ni­tat, fa atenció a la dimensió mítica del per­so­natge, encara que se'l pugui obser­var en el moment de des­per­tar-se, al seu llit de gran mida, o men­jant una pizza amb els seus fills davant de la tele­visió men­tre cele­bren junts diàlegs d'El pre­cio del poder, l'Scar­face que va diri­gir Brian de Palma amb Al Pacino encar­nant Tony Mon­tana. Com aquest, encara que no arribés a tenir-ne mun­ta­nyes, Nick Cave va con­su­mir cocaïna. També altres substàncies. És dels que hi han sobre­vis­cut, però no en fa un dis­curs. Tam­poc no ho amaga, de manera que parla de la seva addicció a l'heroïna (en èpoques en què, afirma, també anava a esglésies per puri­fi­car-se) amb un psi­co­a­na­lista al qual també li explica que una xicota ado­les­cent el ves­tia de dona sense resis­tir-s'hi.

Cul­ti­vant el mite, sense que aquells que el fil­men tin­guin cap mena de volun­tat de des­mi­ti­fi­car-lo, Nick Cave evoca un con­cert genial amb Nina Simone. D'aque­lla actu­ació guarda un xiclet, que és “una merda, però importa”. Aquest xiclet és a l'ori­gen d'un museu on-line on ell mateix, que n'és el cura­dor, i fans seus hi fan pre­sents “mer­des impor­tants”. Nick Cave té mol­tes coses per expli­car, com ara que el seu únic gran èxit comer­cial (for­mant part d'un disc amb la resta de temes duríssims) és Where The Wild Roses Grow, que va enre­gis­trar als anys noranta amb Kylie Mino­gue, un dels con­vi­dats que pas­se­gen per Brigh­ton (la ciu­tat marítima anglesa on hi va haver una escola de cine­as­tes pio­ners) amb un Jaguar XJ antic. Cave con­versa amb Mino­gue, que, asse­guda al seient de dar­rere, con­fessa témer l'oblit i la soli­tud.

Tan­ma­teix, 20.000 Days on Earth, amb una atmos­fera noc­turna que s'adiu amb la música del seu pro­ta­go­nista, no és una mera evo­cació d'anècdo­tes que con­for­men una lle­genda. Cave no és un fan­tasma, sinó un artista pro­fund que explica el seu procés cre­a­tiu i l'efecte trans­for­ma­dor de la música.

A la vegada s'inclo­uen moments a l'estudi de la gra­vació en què Nick Cave hip­no­titza amb la seva veu greu i la gra­ve­tat de les seves lle­tres. Hi ha també una reflexió sobre l'existència que mai no és banal. Així es con­forma un interes­sant retrat d'un artista a la madu­resa que acaba fent un cant a la lli­ber­tat men­tre les imat­ges mos­tren la immen­si­tat d'una platja.