Llum de la fosca

Albert Juvany ha pas­sat per una escola d'escrip­tura i no ho amaga. Al final d'El silenci del far, dóna les gràcies als seus pro­fes­sors, també als seus pares, que li han ense­nyat “que llui­tant acon­se­gui­ria tot el que em pro­posés”, a l'Aniol Rafel, l'edi­tor, a alguns escrip­tors que l'han acon­se­llat i, entre altra gent, a alguns amics, dos d'ells perquè conei­xen Islàndia i perquè l'han aju­dat “en els detalls d'un país que encara no he tre­pit­jat”.

Després d'un pri­mer capítol que no enten­drem fins alguns capítols després, nume­rat en islandès com tots els altres, El silenci del far s'ini­cia amb un autobús que arriba a Húsavík, un poble pes­quer del nord d'Islàndia. Som cap a finals d'any, natu­ral­ment fa fred.

Gísli, un jove que prové de Reyk­javík i que arriba a Húsavík per pri­mer cop, fa creure a tot­hom que ha vin­gut fins a aquest poblet perquè està “fent una tesi sobre bale­nes i neces­sito infor­mació que només puc tro­bar a Húsavíck”. També ho creu­ria el lec­tor, si no fos que el nar­ra­dor li indica ràpida­ment que Gísli men­teix. De fet, en aquesta pri­mera novel·la d'Albert Juvany, el nar­ra­dor és tan omnis­ci­ent com Déu i, com ell, intervé en el relat sem­pre que li convé. A vega­des un xic massa pre­ci­pi­ta­da­ment. Així: la rapi­desa a saber que Gísli men­teix con­trasta, per exem­ple, amb la len­ti­tud amb què el nar­ra­dor ens explica com Anna, la bibli­o­tecària de Húsavíck, recorre les habi­ta­ci­ons de la casa aban­do­nada on va viure quan era petita. Hi ha moments que tam­poc no aca­bem d'enten­dre per què és tan inter­ven­ci­o­nista, men­tre que en altres deixa com indi­cis fets que són impor­tants.

Així també: la len­ti­tud amb què Anna lle­geix els dia­ris per­so­nals que troba en aque­lla casa con­trasta que un fet impor­tant –el sobre mig rebre­gat que cau de la but­xaca a Gísli la pri­mera nit que arriba a Húsavíck– sigui només un indici que el nar­ra­dor indica com de pas­sada, bar­re­jat a més amb altres detalls –la manera frenètica com es mas­turba o la reflexió con­tra l'ús de les esglésies que fa aquesta mateixa nit– que no por­ten enlloc.

Però gràcies a aquest nar­ra­dor el lec­tor sap molt més de què va tot abans que cap dels per­so­nat­ges de la novel·la. I el resul­tat és que El silenci del far és una novel·la fàcil de lle­gir, de les que agra­den, amb prou ingre­di­ents perquè atrapi: un noi i una noia que han tin­gut una infan­tesa sem­blant, sepa­rada per un gra­pat de quilòmetres i per un secret que només un d'ells anirà des­co­brint gràcies, només en part, a aquells dia­ris; un promès pre­sent i a la vegada absent, força més un arque­tip que no pas un per­so­natge; uns oncles apa­rent­ment pla­ners, un vell pro­fes­sor apa­rent­ment entra­nya­ble, no sé si tan malalt com sem­bla algu­nes vega­des.

Hi ha sor­pre­ses ines­pe­ra­des com una explosió, un ambi­ent un xic con­tra­dic­tori com el de Húsavíck, un poble habi­tat per gent no gaire aco­lli­dora, xafar­dera en alguns casos i pot­ser massa dis­creta en altres. En alguns moments i en alguns capítols fa l'efecte que Juvany s'acosta més encara a la nar­ra­tiva popu­lar que no pas a la millor novel·la dels últims dos segles. Fins ara havia publi­cat alguns con­tes. Encara es nota.

Com que tot és una mica enigmàtic, no sorprèn que hi tro­bem un far. Il·lumina també amb els seus moments d'ombra. El lec­tor va intuint que hi haurà unes quan­tes sor­pre­ses finals força abans que arri­bin. I hi són. I no dece­ben. Jo diria, però, que per a algu­nes està sobra­da­ment pre­pa­rat. No pas per totes.