Divertida i eficaç futurologia política

J ordi Gal­ce­ran és el con­vi­dat d'or en la nòmina d'autors d'aquesta des­bar­rada versió del Polònia tele­vi­siu. Quan un pensa que ja no es pot riure més de la cari­ca­tura d'una situ­ació política, l'expert autor de comèdies (El mètode Grönholm, El crèdit) però també d'intriga (com Car­na­val o Parau­les enca­de­na­des) sap fer un gir que vés a saber si també s'aca­ba­ria apro­vant en la vida real. I no donem més pis­tes.

Polònia el musi­cal juga amb els per­so­nat­ges del pro­grama de paròdia política tele­vi­siu però es mou segons els cri­te­ris del vode­vil i també d'un toc de musi­cal de gran for­mat. No es limi­ten a les pro­jec­ci­ons tipus chroma a fons d'esce­nari i a des­bar­rar i fer ama­bles els polítics més antipàtics de les dar­re­res dècades. Què va! La màquina comença a sor­pren­dre des del pri­mer ester­nut d'un gerro del vestíbul de l'hotel Naci­o­nal, des del pas­seig per les cla­ve­gue­res fins a les con­ver­ses celes­ti­als amb antics líders d'ERC.

Quina s'empes­quen Artur Mas, amb Oriol Jun­que­ras, Joan Her­rera i David Fernàndez? Es tro­ben d'ama­gat perquè volen pro­cla­mar la inde­pendència l'endemà a la plaça Sant Jaume. Evi­dent­ment, aquests plans els inten­ta­ran boi­co­te­jar els seus ene­mics: Espe­ranza Aguirre, Mari­ano Rajoy i Alícia Sánchez-Camacho. També els de la ter­cera via es tro­ba­ran en via morta: Pere Navarro (de gru­met!), Joan Antoni Duran i Lleida i, fugaçment, un enca­put­xat (que sona a final d'abe­ce­dari). Capítol a part merei­xen les Cata­li­nes, les che­er­le­a­ders del sobi­ra­nisme (dit, amb estima: For­ca­dell, Muriel Casals i el Vila d'Aba­dal amb fal­di­lles!). Sumeu-hi els cameos de dues figu­res més: For­ca­des i Mari­ona Ter­ri­bas.

Cal cele­brar el des­gast generós de tots els actors (que si no doblen en trans­for­mació de carac­te­rit­zació, sí que ho fan amb esqui­zofrènia d'ànimes bes­so­nes) i sor­pre­nen els dots core­ogràfics i inter­pre­ta­tius de bona part del repar­ti­ment. La festa està asse­gu­rada. Pro­met ser un espec­ta­cle de cane­lons, d'aquells que és reco­ma­na­ble treure's la cor­bata i guar­dar-la a la jaqueta en les ses­si­ons de diu­menge a la tarda d'hivern. Però també de jugar a ense­nyar la menor­quina dels més bel·lico­sos (l'obra té prou fusta per aguan­tar ben bé fins a la pri­ma­vera/estiu).

Es podria veure a Madrid? Sí. Riu­rien igual perquè l'obra és un clam a la política de pas­sa­dis­sos (tot i que aquí també sovin­te­gin els arma­ris i ves­ti­dors). Tot ple­gat és una dis­bauxa intel·ligent perquè com bon vode­vil, es cre­uen vàries línies argu­men­tals que mul­ti­pli­quen les pos­si­bles reso­lu­ci­ons. La cari­ca­tura que es va fer de Joan Car­les I, en el pri­mer Polònia, de tan bar­rut, el feia entra­nya­ble. Aquí, són tan sapas­tres que també gene­ren una certa sim­pa­tia. Però l'obra val per cari­ca­tu­rit­zar aque­lla estratègia estúpida del fi jus­ti­fica els mit­jans. En aquest musi­cal, el riure és gua­ri­dor i la inde­pendència, un eslògan.