Periodisme d'autor

Fer-ho tot com­pren­si­ble

Nas­cut a Bar­ce­lona, el 1952, Bar­ril va dir a final d'agost, en la pre­sen­tació del nou curs de Cata­lu­nya Ràdio , que insis­ti­ria en la volun­tat de “par­lar de coses que sem­blen incom­pren­si­bles, com ara la física quàntica, i fer-les com­pren­si­bles” en la nova tem­po­rada del pro­grama El Cafè de la República (de 21 h a 22 h). Però el seu dar­rer edi­to­rial per antena va ser l'1 d'octu­bre.

La faceta com a arti­cu­lista de l'actu­a­li­tat de Joan Bar­ril era una de les més reco­ne­gu­des. Un altre excel·lent arti­cu­lista de premsa com era Miquel Pai­rolí (1955-2011) va escriure de Joan Bar­ril en una entre­vista publi­cada a El Punt l'any 1999: “Bar­ril aporta el seu punt de vista sobre l'actu­a­li­tat d'aquesta Cata­lu­nya preolímpica amb una bar­reja de rigor intel·lec­tual, ame­ni­tat, punta crítica i picar­dia, que li ha ser­vit per gua­nyar-se un bon nom­bre de lec­tors o oïdors que seguei­xen regu­lar­ment els comen­ta­ris d'aquest escrip­tor amb cara de nen que ha cres­cut sense voler-ho.”

Lli­cen­ciat en filo­so­fia i lle­tres per la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, Joan Bar­ril va exer­cir sobre­tot el peri­o­disme i va arri­bar a diri­gir el set­ma­nari El Món. Joan Bar­ril va publi­car milers d'arti­cles en premsa. Va ser colum­nista a La Van­guar­dia, El País i El Periódico, on va escriure el seu últim arti­cle, La joya del Tíbet, el 16 d'octu­bre. També a la revista domi­ni­cal Presència Joan Bar­ril va rea­lit­zar una col·labo­ració set­ma­nal des del 20 de febrer del 1994 fins a l'octu­bre d'aquell mateix any. Bar­ril va glos­sar retrats de per­so­nat­ges, “un gènere de recre­ació”, tal com expli­cava. El pri­mer va ser de Rai­mon Obi­ols.

També és dila­tada la tra­jectòria radiofònica de Joan Bar­ril. Des de l'octu­bre del 2005 s'encar­re­gava de la franja noc­turna de Cata­lu­nya Ràdio, on va tras­lla­dar la seva empremta per­so­nal, la de la ràdio més repo­sada, la dels silen­cis i la con­versa refle­xiva, amb la seva marca emblemàtica R-Pública. Va arri­bar a Cata­lu­nya Ràdio el mateix any que COM Ràdio, on havia estat cinc tem­po­ra­des en horari mati­nal, n'hagués pres­cin­dit de cara al setem­bre.

Admi­ra­dor d'Iñaki Gabi­londo, de qui va pro­lo­gar i edi­tar el lli­bre El fin de una época. Sobre el ofi­cio de con­tar cosas (2012), que va edi­tar a Bar­ril&Bar­ral. Pre­ci­sa­ment Bar­ril va escriure en el pròleg sobre el pro­ta­go­nisme del peri­o­dista, un mal agu­dit­zat amb la tele­visió: “El peri­o­dista ha de man­te­nir-se lúcid en tot moment i fugir de la humana temp­tació de con­ver­tir-se a si mateix en notícia.”Fa 24 anys, en la con­versa publi­cada a El Punt que Pai­rolí va titu­lar El pro­feta aver­go­nyit, Bar­ril deia amb relació al paper de ter­tu­li­ans que tenen els peri­o­dis­tes sabe­dors de tot: “Els comen­ta­ris­tes han subs­tituït els polítics en el paper de pro­feta. Això et fa sen­tir una gran res­pon­sa­bi­li­tat i et vénen temp­ta­ci­ons de trans­cendència.”

Joan Bar­ril va ser coau­tor amb Joan Ollé d'un dels pro­gra­mes cul­tu­rals de referència, de culte, i més atípics del Canal 33: L'illa del tre­sor (2005-2007). Defi­nit com un espai de sen­si­bi­li­tats i poe­sia a par­tir d'ele­ments de la vida quo­ti­di­ana, el pro­grama demos­trava que el pen­sa­ment filosòfic també podia ser un espec­ta­cle tele­vi­siu. El pro­grama incloïa també entre­vis­tes. Joan Bar­ril, en una entre­vista a l'Avui el 2006, va comen­tar sobre el pro­grama del Canal 33 que era “un diver­ti­ment cul­tu­ral i poètic, però no peri­o­disme”.

Entre­vis­ta­dor i cro­nista

L'entre­vista va ser una altra de les seves espe­ci­a­li­tats, a banda de la de cro­nista. Tot i que Bar­ril no hi estava d'acord. “Faig pre­gun­tes... no crec que passi a la història com un gran entre­vis­ta­dor”, expli­cava el 2006 a l'Avui i ho reblava: “Sóc un entre­vis­ta­dor con­for­ta­ble per al con­vi­dat i, per tant, un mal entre­vis­ta­dor, tot i que tam­poc m'agra­den els que tot el dia bur­xen.”

Joan Bar­ril també va des­ta­car per la seva prolífica obra literària, dis­tin­gida en diver­ses oca­si­ons. Va debu­tar amb Un sub­marí a les esto­va­lles (La Cam­pana, 1998), un retrat irònic de la Bar­ce­lona preolímpica que va gua­nyar el Pere Quart d'Humor i Sàtira. Autor d'una quin­zena de títols, també va ser dis­tin­git per la novel·la Parada obli­gatòria, premi Ramon Llull del 1998; Tots els ports es diuen Helena (Empúries/62, 1999), que va gua­nyar el Ramon Mun­ta­ner i el premi Crítica Serra d'Or de lite­ra­tura juve­nil; Cer­tes men­ti­des (Columna), premi 23 d'Abril l'any 2002, i Les ter­res pro­me­ses (Edi­ci­ons 62, 2010), premi Sant Joan. La seva tra­jectòria literària també inclou reculls de nar­ra­ci­ons cur­tes, com ara Ja ens tru­ca­rem i altres con­tes del diu­menge (Edi­ci­o­nes B, 2003)i 201 con­tes cor­rents (Ara Lli­bres, 2009). El seu últim lli­bre publi­cat és Sobre la feli­ci­tat (2013) i deixa una novel·la inèdita, La dona immòbil, que publi­carà aviat Edi­ci­ons 62.