Allò que amaguen els contes

Into the Woods és el resul­tat d'una curi­osa però esti­mu­lant con­tra­dicció. La pel·lícula és l'adap­tació d'una veri­ta­ble joia del musi­cal ame­ricà que es basa en la des­mi­ti­fi­cació dels con­tes de fades. La com­pa­nyia que ha produït l'adap­tació cine­ma­togràfica del musi­cal, la Dis­ney, s'ha carac­te­rit­zat per recrear a la pan­ta­lla nom­bro­sos con­tes de fades però de forma edul­co­rada, bui­dant-los de la lec­tura per­versa que mol­tes vega­des aquests tenen. Into the woods és, doncs, tot allò que la Dis­ney mai no ha sigut. El fet pro­voca una interes­sant tensió. El musi­cal de Step­hen Sond­heim, amb lli­bret de James Levine, estre­nat a Bro­adway l'any 1987, és la fusió de qua­tre con­tes clàssics: La Caput­xeta Ver­me­lla, La Ven­ta­focs, Rapun­zel i Jan i la mon­ge­tera màgica. La trama par­teix de la pre­missa de pre­gun­tar què és el que passa en els con­tes després del seu final feliç. La lec­tura que fa el musi­cal dels mites no és pla­nera, sinó que mol­tes vega­des pre­senta el seu cos­tat fosc. En el musi­cal ori­gi­nal, Caput­xeta perd la innocència en con­tacte amb el llop ferotge i la Ven­ta­focs reco­neix que després de casar-se amb el Príncep s'avor­reix i neces­sita altres aven­tu­res amo­ro­ses.

Sond­heim uti­litza els con­tes per plan­te­jar-nos una bri­llant reflexió sobre per què mai no estem con­tents encara que es com­plei­xin tots els desigs. També parla de les deci­si­ons que pre­nem a la vida i com aques­tes mar­quen els nos­tres camins. El mira­cle és que mal­grat que la Dis­ney ha fet algun petit retoc, tot ple­gat no perd una part de l'essència del musi­cal. Into the woods no és el clàssic musi­cal de bons sen­ti­ments per esti­mu­lar el públic que visita els para­di­sos arti­fi­ci­als dels parcs Dis­ney. Into the woods con­ti­nua essent tan negre com sem­pre, encara que no se sacri­fi­qui la Rapun­zel tal com passa en l'espec­ta­cle musi­cal ori­gi­nal.

El resul­tat final d'Into the woods de Rob Mars­hal resulta força esti­mu­lant. No sé si per res­pecte a Sond­heim o per no ves­sar-la massa, Mars­hall assu­meix la funció de sim­ple artesà i deixa que el musi­cal fun­ci­oni sense estridències. En la pri­mera part de la pel·lícula és quan els resul­tats es tro­ben més acon­se­guits. El ritme és frenètic, els qua­tre con­tes es bar­re­gen amb gràcia i la posada en escena és bri­llant. No li fa falta cap efecte perquè tot ple­gat fun­ci­oni. Els pro­ble­mes vénen a la segona part, en què ha de recórrer als tru­cat­ges i efec­tes espe­ci­als i sem­bla com si alguna cosa es perdés. Men­tre, en el musi­cal, la segona part és el moment de la reflexió que esclata un cop aca­bada la festa, a la pel·lícula fa la sen­sació que és el moment en què la ins­pi­rada posada en escena no acaba de fun­ci­o­nar. És cert que la part final de l'espec­ta­cle és la més com­pli­cada. Into the woods perd la seva innocència i es con­ver­teix en un gran espec­ta­cle per a nens adults on es renun­cia a voler tenir un final feliç.