Els joves gegants de l'Amadeu Oller

Al pròleg de la pri­mera anto­lo­gia del premi Ama­deu Oller, el 1967, l'enyo­rat Joan Colo­mi­nas opi­nava que la par­ti­ci­pació dels poe­tes joves hau­ria de donar, al cap­da­vall, un bon resul­tat, “aquesta par­ti­ci­pació serà un esforç més en la llarga llista d'esforços col·lec­tius que el poble català va fent d'ençà que a l'inici del segle XIX s'ads­criví al pano­rama poli­ti­co­li­te­rari euro­peu, amb els esclats dels movi­ments soci­als –menys o poc valo­rats encara– i del movi­ment intel·lec­tual romàntic –de tanta trans­cendència– que ales­ho­res tenia, també, un evi­dent sig­ni­fi­cat d'acció”. Colo­mi­nas inclogué aquest text en un lli­bre ben sig­ni­fi­ca­tiu des del pròleg, La poe­sia, un com­bat per Cata­lu­nya, i estic segur que resultà profètic. Encara més si ho mirem des del punt de vista dels nos­tres joves poe­tes. Com s'explica la poe­sia cata­lana recent sense David Caño, Mireia Cala­fell o Irene Solà? Com s'explica Cata­lu­nya sense la seva lite­ra­tura i sense la màxima expressió d'aquesta lite­ra­tura, la poe­sia?

És un orgull res­pon­dre a aques­tes pre­gun­tes per raons òbvies, encara més quan ho fem des dels mem­bres del jurat. L'últim mig segle pot ser­vir per fer una reflexió sobre alguns dels eixos de la poe­sia cata­lana, divi­dida des d'aquell llunyà 1964 en grans períodes. Es podrien exem­pli­fi­car en la poe­sia dels sei­xanta i dels pri­mers setanta, mar­cada pel rea­lisme i la poe­sia política, que tin­dria una tra­ducció en autors prou repre­sen­ta­tius d'aquell període com Isi­dre Molas o Àlvar Valls i fins i tot Toni Turull, sense obli­dar els dos de la pri­mera edició, Car­les Mira­lles i Pius Morera, tot i que evo­lu­ci­o­na­ren cap a uns altres àmbits. Un segon apar­tat, repre­sen­tat pels joves dels setanta com Ramon Pinyol Balasch, Joa­quim Sala-Sana­huja, Miquel Des­clot, Maria Mercè Marçal, Joan Bar­celó i Valerià Pujol, en una època mar­cada pels expe­ri­men­ta­lis­mes, la música psi­codèlica i el hip­pisme i el culte als Espriu, Vinyoli, Bar­tra i, sobre­tot, Foix i Brossa, tots dos amb influències clares del sur­re­a­lisme. Un ter­cer període, eclèctic i post­mo­dern, on el com­promís polític cedia davant de l'indi­vi­du­a­lisme i el rigor lite­rari, amb poe­tes prou repre­sen­ta­tius de l'època com Car­les Tor­ner, Antoni Pla­de­vall, Pau Joan Hernàndez i la mala­gua­nyada Anna Dodas. Els noranta con­tri­bu­ei­xen a la gran eclosió d'autors i el segell ja des­a­pa­re­gut d'Edi­ci­ons del Mall és subs­tituït per La Magrana, on es publi­quen autors ben nota­bles en l'actu­a­li­tat, com ara Ama­deu Vidal, Manuel For­cano, Car­les Bell­solà i Esteve Plan­tada, i el canvi de segle, que coin­ci­deix amb el període dels reci­tals, de què us par­laré al final i en què poe­tes repre­sen­tants de l'escriure i el dir, com ara Núria Martínez-Ver­nis, Andreu Gomila, Laia Noguera, Maria Cabrera i Àngels Gre­gori, s'enduen el guardó.

“Els poe­mes moren d'ina­nició quan se'ls treu tot allò que no con­te­nen.” Aquest afo­risme d'Elias Canetti podria resu­mir un balanç de les inten­ci­ons de molts poe­tes de totes les èpoques, massa con­di­ci­o­nats pel so de les parau­les i, sobre­tot, massa per­me­a­bles a les influències dels grans mes­tres del segle XX, autors que foren més copi­ats que com­pre­sos dins d'un exer­cici evi­dent d'endogàmia. I penso tant en Foix i en Brossa com en Gabriel Fer­ra­ter, Espriu i Vicent Andrés Estellés. Després del que s'ha con­si­de­rat com la Gene­ració dels Setanta, vam con­ti­nuar amb els ismes men­tre la des­a­pa­rició pro­gres­siva dels mes­tres Vinyoli, Marià Manent, Foix, Estellés, Fus­ter, Espriu, Bar­tra, Blai Bonet i Pere Quart pro­vo­cava un cert com­plex d'orfan­dat que se subs­tituïa per un culte exces­siu a Fer­ra­ter o per un sim­bo­lisme forçat, que ama­gava també molta pro­va­tura incon­nexa, massa eso­te­risme dis­fres­sat de lite­ra­tura culta. La tènue fron­tera entre la filo­lo­gia i la cre­ació es tor­nava a mos­trar dins la nos­tra lite­ra­tura com una línia difusa. Vinyoli serà segu­ra­ment el poeta més citat pels autors dels últims quinze anys.

La tendència que alguns esperàvem era tro­bar autors que domi­nes­sin prou bé l'eina de la llen­gua i que s'obli­des­sin d'exer­ci­cis mala­bars de resul­tats defi­ci­ents. Els anys vui­tanta, una dècada domi­nada pel dis­curs post­mo­dern, ens mos­tra­ren eclec­ti­cisme i dis­pa­ri­tat, però també endogàmia i massa for­ma­lisme, una malal­tia que s'ha per­pe­tuat al llarg de les últi­mes dècades i que els tren­ca­dors poe­tes dels vui­tanta no foren capaços d'eli­mi­nar. La tra­dició con­ti­nu­ava pesant massa, sobre­tot des d'una certa ortodòxia. S'aban­do­na­ven, però, els clixés d'altres èpoques, com el patri­o­tisme i el resis­ten­ci­a­lisme. El començament de la nor­ma­lit­zació féu per­dre a la poe­sia pro­ta­go­nisme davant l'empenta dels nous nar­ra­dors –Monzó, Pàmies, Carme Riera, Bau­le­nas, Maria Mercè Roca, etc.–, que ofe­rien alter­na­ti­ves més interes­sants per als lec­tors. La poe­sia tor­nava a les cata­cum­bes o a la “secta secreta”, tal com la definí Albert Roig a L'estiu de les papar­res. Els pri­mers vui­tanta foren una època dura. La poe­sia, com altres sec­tors de la soci­e­tat des­ver­te­brats, patí una crisi de models. Sense refe­rents clars ni mes­tres a qui ido­la­trar, alguns poe­tes opta­ren pel sec­ta­risme, inten­tant copiar fenòmens penin­su­lars tan tris­tos com l'ano­me­nada poe­sia de l'experiència o la nova sen­ti­men­ta­li­tat, és a dir, un model de poe­sia rea­lista, esce­ni­fi­cada en àmbits domèstics i de neces­si­tat quo­ti­di­ana. No pros­perà perquè al país resulta ben difícil reu­nir dos poe­tes i evi­tar que es tre­guin els ulls.

Només dos poe­tes es poden arri­bar a esti­mar si repre­sen­ten tendències i estils dife­rents. Tres poe­tes reu­nits en un bar poden pro­vo­car la Ter­cera Guerra Mun­dial! L'exem­ple de Sara­jevo és el més pròxim.

La dar­re­ria dels noranta ha repre­sen­tat una situ­ació enga­nyosa, una mena de miratge. La poe­sia cata­lana recu­pe­rava la cate­go­ria. Molts dels autors que havien pro­vo­cat el mime­tisme dels setanta es reti­ra­ven i tres o qua­tre gene­ra­ci­ons coin­ci­dien durant una època ja prou esti­ma­ble d'esta­bi­li­tat política, una gran victòria gràcies a l'esta­bi­li­tat, sovint tan cri­ti­cada. Alguns autors cons­truïen una obra ferma, sense sobre­salts i mar­cada pel rigor. Si el nos­tre diagnòstic fins al 1985 podia fer un cens de poe­tes i com­pa­rar-lo amb les ven­des –en què es demos­trava que pot­ser hi havia més emis­sors de poe­sia que recep­tors–, la segona mei­tat dels noranta i els quinze anys del nou segle han alte­rat la sen­sació de pro­fun­di­tat de la crisi pel feno­men dels reci­tals poètics i l'assistència mas­siva de públic a aquests espec­ta­cles. Es tracta d'un feno­men sociològic que recu­pera l'ora­li­tat de la poe­sia, tot i que trenca l'acte íntim de la lec­tura per­so­nal. L'afluència d'espec­ta­dors als reci­tals ha pro­vo­cat la cele­bració de molts actes, la incor­po­ració de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons i, fins i tot, l'apa­rició de patro­ci­na­dors, com passa en altres països euro­peus i ame­ri­cans. El feno­men ha esde­vin­gut una moda i la res­posta mas­siva a la Set­mana de Poe­sia de Bar­ce­lona, entre mol­tes altres con­vo­catòries, així ho cons­tata. El feno­men s'ha con­ver­tit en moda i la Set­mana de Poe­sia té tant pro­ta­go­nisme als dia­ris com el Sònar i Pri­ma­vera Sound o com molts dels espec­ta­cles del Grec. En qual­se­vol cas, el fes­ti­val s'ha con­ver­tit en una de les cites cul­tu­rals de l'any i és una mena de desem­bo­ca­dura dels reci­tals i les lec­tu­res que es fan gai­rebé diària­ment a Bar­ce­lona i altres ciu­tats cata­la­nes. Tam­poc no resulta estrany l'arri­bada de lli­bres de poe­sia als quios­cos o les edi­ci­ons que rega­len els dia­ris. El cas del des­a­pa­re­gut Miquel Martí i Pol és simp­tomàtic de la popu­la­ri­tat del gènere, per no par­lar de l'èxit de l'Any Ver­da­guer o l'entrada als lli­bres més venuts dels dia­ris d'autors com l'esmen­tat Martí i Pol o de Joan Mar­ga­rit. Els nos­tres joves poe­tes s'han ado­nat, en molts casos, que la poe­sia –la cul­tura– ha fet des­per­tar la consciència ciu­ta­dana dins el con­junt de nivells que ver­te­bra la nos­tra soci­e­tat inver­te­brada. Gai­rebé tots els poe­tes que han gua­nyat l'Ama­deu Oller par­ti­ci­pa­ren en les tro­ba­des poètiques dels indig­nats de plaça Cata­lu­nya i d'altres mani­fes­ta­ci­ons cíviques.

Com ha assu­mit la poe­sia cata­lana aquesta nova situ­ació? Diríem que la idea dels orga­nit­za­dors dels reci­tals era divul­ga­tiva, volia dur la poe­sia al públic, atès que el públic no anava a la poe­sia. Allò de si Mahoma no va a la mun­ta­nya, la mun­ta­nya anirà a Mahoma. Davant el feno­men hi ha hagut dues reac­ci­ons. La pri­mera, par­ti­ci­pa­tiva, de voler con­nec­tar amb el públic. I la segona, refractària, de voler man­te­nir l'aïlla­ment i de viure al marge o amb distàncies davant d'aquesta petita popu­la­rit­zació d'un gènere que ha estat defi­nit des de fa anys com a mino­ri­tari davant dels èxits de ven­des i de lec­tors de la novel·la, con­si­de­rat com el gènere que millor repre­senta el món actual, al cos­tat del cinema nar­ra­tiu.

Els reci­tals han faci­li­tat, així mateix, la pos­si­bi­li­tat de conèixer noves veus, i als poe­tes la pos­si­bi­li­tat de pro­var els seus ver­sos. Aquí podríem con­nec­tar amb el Price del 1971, quan es reu­ni­ren, també amb gran èxit, els grans noms de la poe­sia cata­lana con­tem­porània: Espriu, Fer­ra­ter, Foix, Brossa, Bar­tra, Estellés, Leve­roni, Llom­part, Pere Quart, Tei­xi­dor, Vidal i Alco­ver, Vinyoli, Palau i Fabre, Sar­sa­ne­das, Colo­mi­nes, Joa­quim Horta i Fran­cesc Vall­verdú. En aquests anys s'ha donat també un altre feno­men, la des­a­pa­rició de les revis­tes, que ha dei­xat pràcti­ca­ment sola la capçalera viga­tana Reduc­ci­ons. Si els setanta i els pri­mers vui­tanta s'havien carac­te­rit­zat per la publi­cació de revis­tes de poe­sia –com a pla­ta­for­mes d'opinió i com a vehi­cle de noves pro­pos­tes–, la supressió d'aques­tes capçale­res, a causa de les des­pe­ses exces­si­ves d'impremta i de paper, havien dei­xat una infi­ni­tat de col·lec­tius sense camp d'entre­na­ment, sense pos­si­bi­li­tat d'entrar en debat, de fer pro­va­tu­res. Aquesta situ­ació es regu­la­ritzà amb el paper dels nous mit­jans de comu­ni­cació que obren la informàtica i, espe­ci­al­ment, inter­net, que s'ha con­ver­tit en una nova tri­buna on es poden con­tras­tar idees. També l'esmen­tat feno­men dels reci­tals ha ser­vit per dur al car­rer, a la plaça, al tea­tre, a l'ate­neu els ver­sos dels poe­tes. L'àgora s'imposa.

Aquests nous vehi­cles han ser­vit per demo­cra­tit­zar la poe­sia, per treure-la dels gue­tos i dels eli­tis­mes, per acos­tar-la al poble –el vell desig dels poe­tes rea­lis­tes i polítics de la gene­ració dels Colo­mi­nas, Alpera, Vall­verdú, Espriu i Amorós–. Aban­do­nant l'eli­tisme, la poe­sia ha recu­pe­rat la il·lusió, el desig de trans­me­tre sen­ti­ments i de comu­ni­car emo­ci­ons. Han val­gut la pena aques­tes ini­ci­a­ti­ves perquè s'ha aca­bat la secta secreta que he citat abans. Els reci­tals han estat un acte eman­ci­pa­dor del vers, de la cre­a­ti­vi­tat segres­tada per gru­pus­cles i tei­xits pseu­do­ma­fi­o­sos: la crítica havia esde­vin­gut pseu­docrítica, domi­nada pels pode­ro­sos.

Quin és el risc ara? La tri­vi­a­lit­zació, la bana­lit­zació del dis­curs? No ho crec. Pot­ser la subs­ti­tució del con­cepte tan­cat de cul­tura pel d'espec­ta­cle. En el ter­reny de les edi­ci­ons, pot­ser ens tro­bem com el tea­tre, que fun­ci­ona bé en taqui­lla, però mala­ment en edició.

Una altra carac­terística posi­tiva ha estat la raci­o­na­lit­zació de les edi­to­ri­als, que han limi­tat el nom­bre de lli­bres publi­cats i han aug­men­tat, així, el nivell d'exigència dels res­pon­sa­bles lite­ra­ris, amb tirat­ges insu­fi­ci­ents, però en molts casos dig­nes. El premi nova­ment s'ha adap­tat amb la crisi: de La Magrana les publi­ca­ci­ons pas­sa­ren a un nou segell, Gale­rada, que ha superat els dis­senys i la qua­li­tat dels lli­bres, i ha inau­gu­rat una nova gene­ració nas­cuda durant els anys vui­tanta i noranta, amb gent de tanta qua­li­tat com Anna Ball­bona, Marc Rovira, Sònia Moya, Estel Solé, Glòria Coll i Car­les Morell, majo­ritària­ment veus feme­ni­nes –com el lec­tor pot com­pro­var–, que demos­tren el pas enda­vant dins un gènere, que abans havia tin­gut poques dones.

L'èxit de publi­car inèdits durant cin­quanta anys es valora a través de l'evo­lució d'alguns d'aquests guar­do­nats. He esmen­tat alguns dels cer­vells més lúcids de la nos­tra poe­sia, que tin­gue­ren la pri­mera opor­tu­ni­tat amb el nos­tre premi, un premi sense dotació econòmica ni gran pompa, que ha esde­vin­gut una cita de la millor poe­sia cata­lana, una poe­sia que parla en veu baixa però d'una manera ferma, sense fer cas als esca­ra­falls del temps.

La parròquia de Sant Medir acollí la fun­dació de Comis­si­ons Obre­res ara fa també cin­quanta anys, deixà els seus locals per a la refun­dació de la CNT el 29 de febrer del 1976, acollí la vaga dels sense papers fa uns anys, ens ha acom­pa­nyat amb la poe­sia, la bon­dat, la veri­tat i la bellesa, sig­nes agus­ti­ni­ans de l'art i la vida. Gràcies, mossèn Ama­deu Oller. Gràcies, Josep Maria Vidal, Josep Bigordà, Fran­cesc Vila­mala, Joan Colo­mi­nas, Joan Oli­ver, Enric Subirà, Joan Fàbre­gas, Martí Saurí, Anna Lluch i tots els que heu fet pos­si­ble aquest gran mira­cle amb el vos­tre esforç. Sense la poe­sia no som res.