Creuament de camins rurals

Ja han pas­sat uns quants anys des que Álvaro Fernández Armero va gua­nyar el Goya al millor direc­tor novell pel seu film de debut Todo es men­tira (1994), amb una Penélope Cruz molt jove i Coque Malla. El cine­asta madri­leny va aban­de­rar, jun­ta­ment amb Emi­lio Martínez Lázaro, un cert tipus de comèdia romàntica i urbana, però és el segon qui ha acu­mu­lat més èxits: d'Amo tu cama rica (1992) al feno­men recent d'Ocho ape­lli­dos vas­cos, pas­sant per El otro lado de la cama (2002). Després d'uns anys dedi­cats a la tele­visió, Fernández Armero torna al cinema amb una comèdia que tras­llada al camp uns per­so­nat­ges com els que pobla­ven aquells films seus dels anys noranta.

“Per què no des­ter­rar aquesta expressió que diu que els trens només pas­sen una vegada?”, escriu el cine­asta en les notes pro­mo­ci­o­nals de Las ove­jas no pier­den el tren, pel·lícula nas­cuda segons ell “en un moment d'autèntic col·lapse social”. Una comèdia “essen­ci­al­ment con­tem­porània” perquè “tots els per­so­nat­ges estan ins­pi­rats en un refe­rent de carn i ossos”, segons el direc­tor. I hi afe­geix: “No pre­tenc fer cap retrat social del moment, més aviat un relat inti­mista i diver­tit sobre com sobre­po­sar-se al dia a dia.”

Imma Cuesta, que ja va mos­trar la seva vis còmica a Tres bodas de más, i Raúl Arévalo, nomi­nat al Goya per La isla mínima (i gua­nya­dor d'aquest premi per una comèdia, Gor­dos), són els pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals de la història: una pare­lla que fa sis anys que són casats i que es veuen obli­gats a anar a viure el camp, que és menys idíl·lic del que pen­sa­ven. Alberto San Juan, germà d'ell, i Can­dela Peña, ger­mana d'ella, for­men part del repar­ti­ment d'una història d'embo­lics i camins encre­uats d'un gra­pat d'urba­ni­tes al camp.