Ja no cal el ‘nihil obstat'

Quan un visita l'expo­sició La bèstia i el sobirà al Macba, s'adona encara més de l'error des­co­mu­nal i lamen­ta­ble que s'ha comès al museu aquests últims dies. Si la mos­tra s'hagués inau­gu­rat amb tota nor­ma­li­tat fa una set­mana, hau­ria estat una expo­sició més de l'actual tem­po­rada del cen­tre. Aquesta no és una mos­tra que bus­qui l'escàndol, sinó la reflexió. És cert que l'expo­sició ataca, amb més o menys gràcia i intel·ligència, depe­nent dels artis­tes, els poders domi­nants, que malau­ra­da­ment són mil·lena­ris: l'Església, el poder (monàrquic o no), el sis­tema amb totes les seves mal­dats, la sexu­a­li­tat domi­na­dora... Ho van fer altres artis­tes en altres moments de la huma­ni­tat –Goya, El Bosco i tota la tra­dició d'art gro­tesc i cari­ca­tu­resc occi­den­tal– perquè malau­ra­da­ment l'ésser humà no ha après al llarg dels segles.

Aquest és el tema de La bèstia i el sobirà, títol man­lle­vat del filòsof Jac­ques Der­rida, eri­git en pope d'una bona part d'artis­tes, comis­sa­ris i crítics d'art con­tem­po­rani. Der­rida es refe­ria a la bèstia i al sobirà com a figu­res al·legòriques de la política en el límit més enllà de la llei. I, en aquest sen­tit, és cert que les obres dels trenta artis­tes inclo­ses en la mos­tra encai­xen per­fec­ta­ment. Però pre­ci­sa­ment l'obra cen­su­rada d'Ines Dou­jak (que no apa­reix en el pro­grama de mà) és una de les obres de menys qua­li­tat de l'expo­sició, que en una ober­tura nor­mal hau­ria pas­sat bas­tant des­a­per­ce­buda, i encara més, com deia fa uns dies el coco­mis­sari de la mos­tra Valentín Roma, si no s'hagués comen­tat que un dels sodo­mit­zats de la figura es trac­tava de Joan Car­les. Però, ai las!, el Macba ha topat amb la monar­quia espa­nyola.

La bèstia i el sobirà és molt més que l'obra de Dou­jak i tam­poc acaba de sor­pren­dre. És fresca la ins­tal·lació Sagrat Cor de Marica, de l'enyo­rat Ocaña. És molt més exqui­sida l'obra amb lli­bres amb figu­res cla­va­des d'Edgar Endress. Molt més interes­sants són els colla­ges de León Fer­rari en pla­nes de L'Osser­va­tore Romano. Molt més sacrílega, l'obra de Ser­gio Zava­llos sobre Santa Rosa de Lima. Perquè, recor­dem que ara ja no cal (o no hau­ria de cal­dre) el nihil obs­tat de ningú.