Romànic en detall
Un centenar d'obres de pintura romànica catalana s'analitzen amb lupa en un gran llibre de luxe, publicat per Enciclopèdia Catalana
la gran qualitat
de la pintura
dels manuscrits miniats catalans
el romànic continua sent l'art amb el qual s'identifiquen més els catalans
Si fos possible reunir un centenar de les millors obres de pintura romànica catalana en una exposició antològica, sortiria una selecció molt semblant a la que ha fet Montserrat Pagès per al llibre Pintura catalana. El romànic, que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana. Pagès, conservadora de romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ha triat el bo i millor de la pintura romànica catalana per a aquest voluminós llibre de luxe, que ja es pot adquirir, encara que només per venda directa.
Tenint en compte la gran quantitat de bibliografia divulgativa que existeix sobre el romànic català –la mateixa Pagès és autora, per exemple, de quatre obres sobre el tema, editades per Publicacions de l'Abadia de Montserrat–, què pot aportar un llibre més sobre el tema? Francesc Boada, director editorial del projecte, respon que mai s'havia realitzat una obra de romànic català d'aquesta magnitud, referint-se a l'ambició i la gran mida del volum, però sobretot perquè les obres triades es presenten amb molt de detall, “en una mena de procés de zoom que permet que el lector pugui acostar-se molt a les pintures”. “Podem veure les obres com les veu l'espectador als museus o a les esglésies però també focalitzant molt en detalls. En aquest sentit, és un llibre que ensenya a mirar”, assegura Boada. Aquesta és la raó per la qual el llibre analitza un centenar d'obres, entre pintura mural, pintura sobre taula i llibres il·luminats, però conté 250 fotografies.
Un exemple és el tractament que rep en el llibre l'obra més coneguda de la pintura mural catalana: la de l'absis de Sant Climent de Taüll. L'obra es desplega en catorze seqüències, que van des de la visió general que té el visitant del MNAC (on són els frescos originals) fins als detalls del mateix Crist en majestat i d'altres figures del conjunt, com ara els evangelistes, els serafins, els querubins, la Mare de Déu, sant Bartomeu, sant Jaume, l'anyell de l'Apocalipsi i el pobre Llàtzer. També s'hi han inclòs les figures descobertes in situ a Taüll en els últims anys, i que són de difícil visió en directe, com per exemple Caín i Abel i l'herald de la parusia, que en “la iconografia de l'època representa una mena d'emissaris que proclamen el retorn del Senyor”, segons Montserrat Pagès.
L'autora també remarca la inclusió en el llibre de les pintures de Sant Pere de Terrassa, després de la seva restauració, o d'altres frescos descoberts recentment, com ara els de Sant Vicenç d'Estamariu.
Joies il·luminades
Un altra de les novetats que aporta el volum és la gran importància que es dóna als llibres il·luminats, com a part fonamental de la pintura romànica catalana. No és casualitat que l'anàlisi d'aquests manuscrits miniats ocupi la primera part del llibre. “El Beatus de Girona i la Bíblia de Ripoll són tan importants per al romànic català com les pintures murals –explica Montserrat Pagès–. El que passa és que són de difícil visionament per al públic i fins i tot per als especialistes. Per tant, són molt poc coneguts. En el llibre, en canvi, podem veure detalls d'aquestes joies.”
A més de l'anàlisi específica de les obres, el llibre també explica la particular història de salvament dels frescos romànics a principis del segle XX, amenaçats de ser venuts a l'estranger. “L'alarma es va disparar l'estiu de 1919 quan la Junta de Museus va constatar que uns tècnics italians estaven arrencant les pintures de Mur per endur-se-les fora. El bo del cas és que qui hi havia al darrere de tot plegat era el col·leccionista Lluís Plandiura, que també actuava com a marxant en aquest tipus de transaccions comercials. De fet, està ben estudiada aquesta participació del col·leccionista en aquests afers”, explica l'autora.
De fet, va ser Joaquim Folch i Torres, aleshores responsable dels museus catalans, qui, amb el suport de la Junta de Museus –presidida per l'escultor Josep Llimona– i de la Mancomunitat –presidida per Josep Puig i Cadafalch–, va prendre la decisió de salvar i adquirir les pintures “ràpidament i contundentment”. “Sense ell ara no tindríem les pintures aquí –explica Pagès–. Però a més de ser una operació de salvament patrimonial, aquesta també va ser una operació de catalanisme militant. Ells van pensar en el país. En el cas de Castella, per exemple, nombrosos frescos van sortir fora perquè, malgrat les queixes d'alguns intel·lectuals, l'Estat no va fer res per impedir la sortida a l'estranger de les obres.”
Aquella magna operació va contribuir a augmentar la llavor de l'actual MNAC i al fet que sigui el museu amb més pintura mural romànica del món, i a l'esplendor d'altres centres, com ara el museu de Vic.
El cas és que el romànic –representat arquitectònicament arreu del país per més de dues mil esglésies– continua sent, en opinió de Boada i Pagès, l'art amb el qual els catalans s'identifiquen més: “Aquesta fal·lera va començar amb la Renaixença i el Canigó de Verdaguer perquè es va veure com l'art fundacional de la nació. Hi va contribuir també el bisbe Morgades, que va fundar el Museu Episcopal de Vic i sobretot va promoure la restauració del monestir de Ripoll. A partir d'aquí, el romànic va triomfar, malgrat que sigui l'art gòtic el que coincideix amb el moment d'esplendor de la Corona d'Aragó.”