Que visquin els Whiskyn's!

Si no ens ho hagues­sin dit abans, pocs dels pre­sents hauríem ende­vi­nat que el con­cert que Whiskyn's va fer dis­sabte a la nit a la plaça del Mer­ca­dal del seu Reus era l'últim (tot i que ara sem­bla que no, que encara en faran almenys un altre a Alco­ver el 17 d'octu­bre) d'una de les ban­des cata­la­nes amb una tra­jectòria més dila­tada. La posada en escena –sense gai­res més arti­fi­cis que la d'un bolo nor­mal–, el reper­tori –poc donat al remem­ber, en què van fal­tar èxits com ara Cada cop que te'n vas o Com m'agra­des–, la reacció del públic, en gene­ral més expec­tant que entre­gada, els ina­ca­ba­bles tres quarts d'hora de retard, mal jus­ti­fi­cats en una màquina de cafè espat­llada... no són els ingre­di­ents que, a pri­ori, hom podia ima­gi­nar per al punt i final d'un grup que va néixer el 1992, en ple boom del pop-rock català, i que a poc a poc, havent per­dut els collons pel camí, amb els anys ha anat madu­rant a mesura que es feia un lloc d'honor dins d'un pano­rama musi­cal cada cop més rami­fi­cat. Només la presència pun­tual d'un gra­pat d'artis­tes con­vi­dats a dalt i a baix de l'esce­nari –des de Cris Jua­nico fins a Lluís Gavaldà, o Jofre Bar­dagí, Josep Thió i Miquel Abras– i les cons­tants al·lusi­ons de Joan Masdéu a l'amor que els pro­fes­sava –a ells i al públic– sor­ti­rien així d'un guió rígid inter­pre­tat amb ener­gia i pro­fes­si­o­na­li­tat, però poques con­ces­si­ons a la malen­co­nia –només la presència en el pri­mer bis de Cesc Solé, un dels fun­da­dors de la banda–, la ima­gi­nació o la dis­bauxa.

La plaça, això sí, era ben plena, i ho va ser fins al final. Pot­ser no de fans acèrrims –que també hi eren, i van gau­dir d'allò més des de les pri­me­res files–, però sí de reu­sencs de totes les edats que exer­cien com a tals, i que tot i que no conei­xen mol­tes cançons dels últims àlbums –la base del con­cert– volien assis­tir al comiat d'un dels seus millors ambai­xa­dors els últims anys. Lògic, així, que només al prin­cipi reac­ci­o­nes­sin tal com era d'espe­rar –amb On, la cançó de l'estiu de TV3– i no ho tor­nes­sin a fer fins gai­rebé al cap de dues hores, pri­mer amb un espe­rat Lila i després amb la traca final, Reus i Balla. I vaja si va ballar el Mer­ca­dal... Bé està allò que bé acaba, i els Whiskyn's han aca­bat en un dels moments més dolços. El retir que tots vol­drien, vaja. Ja ho va dir Titot: «Que vis­quin els Whiskyn's!»