Molt xic de tot

Ja ho deixa ben clar l'esti­madíssim Narcís Cor­de­lira (Oriol Genís), que no sap ben bé què vol escriure. I, segu­ra­ment, aquest és el mal. Perquè el salt de nenúfar a nenúfar de la gra­nota és diver­tit però, al final, un punt absurd. L'hort de les oli­ve­res és el prin­cipi de mol­tes coses però el final de ben poques. Sí que acon­se­gueix moments diver­tits, que no hila­rants, i qua­dres quo­ti­di­ans que asso­lei­xen trans­cendència icònica.

L'hort de les oli­ve­res té un punt d'ora­tori, apro­fi­tant la capa­ci­tat vocal i ins­tru­men­tal d'Antoni Comas. Però també l'oïda musi­cal d'Aina Sánchez, Marta Ossó, Ricard Farré, Robert González i Oriol Genís. Les parts can­ta­des bus­quen una per­fecció alhora que, la majo­ria de la vega­des, es decan­ten per un toc sarcàstic a l'escena.

L'hort... té un punt de Txèkhov. Coma­dira (gran amant de l'ombra dels arbres que també es deleix de pin­tar pel que s'atre­veix a plas­mar el seu vel poètic en llenç) juga a escena amb el títol de L'hort dels cire­rers. I plan­teja una situ­ació de casa­lot en runes simi­lar. Però poca coin­cidència més. Qui aspira a com­prar el casa­lot (que s'opta a aquesta decisió no per eixu­gar els deu­tes, sinó per treure's una nota­ble for­tuna amb la qual poder espe­cu­lar) no són els fills dels maso­vers que han pros­pe­rat: són uns (mafi­o­sos) rus­sos que no apa­rei­xen. No els cal. Ja es trau­ran els ulls i la dig­ni­tat, els matei­xos hereus del pare.

L'hort... té un punt de Shakes­pe­are. Perquè Gui­llem, l'hereu, hi vol veure l'ombra del pare. Vol que el pare l'il·lumini. Es deixa enllu­er­nar per una posició intran­si­gent que, sap, amar­garà mare (con­tin­guda i con­vin­cent Mercè Arànega, com sem­pre), ger­mana i cunyat (per la qual no sem­bla que tin­gui cap sim­pa­tia). I notari (Car­les Canut) tant entès en lleis com llec en la vida.

L'hort... té un punt de dijous Sant. Perquè, al final, el que hi ha és un sacri­fici d'un Jesús, èpic i pro­ba­ble­ment inútil. Perquè Gui­llem dóna el pa i marca el traïdor, el seu amic Fidel (estrany sar­casme!).

L'hort... té un punt de pàtria esven­trada. Perquè la com­pa­ració de la Terra amb el país és cons­tant. Perquè l'ambi­ci­o­neta dels mor­tals (família, notari i mossèn) ha matat la Terra. La pàtria és morta, la resta és soroll. L'èpica sucum­beix per les temp­ta­ci­ons ter­re­nals.