cultura

records d'un carlí

Xavier Coromina

I si se'n fot?

Marian Vayreda (Olot, 1853-1903), autor de la popular novel·la ‘La punyalada', va publicar el 1898 ‘Records de la darrera carlinada'

No som al davant de cap crònica històrica
A la guerra sempre hi
ha vides estroncades

És poc pro­ba­ble, però la 6a ree­dició dels Records de la dar­rera car­li­nada, si no hem de repe­tir la tra­dició acadèmica, ens hau­ria de per­me­tre de lle­gir aquest pri­mer lli­bre de Marian Vay­reda no pas com una relíquia històrica sinó com un pros­pecte –llarg– que fa gràcia.

Amb els ulls d'avui, la immensa pan­to­mima de la ter­cera car­li­nada ens pot aparèixer més com un qua­dre de sar­su­ela o d'ope­reta que no pas com l'esce­nari d'una nar­ració o d'una pel·lícula del far-west, com s'ha vol­gut com­pa­rar, perquè l'èpica que s'hi narra és ben ridícula; l'esce­no­gra­fia, de cartró pedra, i, sobre­tot, perquè hi falta l'ele­ment essen­cial del gènere de pis­to­lers, d'indis i d'ame­ri­cans o de com vul­gui dir-se'n: la gene­ració con­flic­tiva d'un nou món en un con­text des­co­ne­gut. I quan dic un món nou, par­lant de la ges­tació dels Estats Units d'Amèrica, ja ens ente­nem què i on s'inse­ria o implan­tava. En aque­lla epo­peia mons­tru­osa, fins i tot els herois –tant aquells que exer­ci­rien de líders posi­tius com els nega­tius, més freqüents– no pre­sen­ten tant la lluita per la super­vivència en un eco­sis­tema hos­til, com la violència com a retòrica de la ignorància.

Aquí no. Aquí res de nou o dife­rent no vol imple­men­tar-se, sinó tot el con­trari; i més, encara.

Dei­xin-me insis­tir, abans de con­ti­nuar, tant en el fet excep­ci­o­nal de la lec­tura que els pro­poso de fer d'aquest lli­bret tan interes­sant com en el supòsit indis­pen­sa­ble que cal accep­tar en qual­se­vol lec­tura literària, si vol ser honesta i sàvia: evi­dent­ment, la pan­to­mima de què els parlo és la història de la dar­rera car­li­nada de Marian Vay­reda i no pas aque­lla docu­men­tada a la Nar­ración mili­tar de la guerra car­lista de 1869 a 1876, publi­cada pel Cuerpo del Estado Mayor del Ejército el 1887, posem pel cas, o d'aque­lla que queda encara en la memòria del pai­satge on va desen­vo­lu­par-se –i tant a l'una com a l'altra, m'hi hauré de refe­rir més enda­vant–; perquè per sota dels fets de guerra sem­pre hi ha vides estron­ca­des amb tota la mala fe del món, i aquesta veri­tat incon­tes­ta­ble no fa gens de riure.

Escri­via, doncs, que l'èpica que Vay­reda retrata amb pin­ze­llada grossa és ridícula, sobre­tot a ulls d'avui, perquè hem tin­gut l'opció de conèixer la història docu­men­tada i n'hem patit les con­seqüències; però seria injust i del tot erroni valo­rar el text que ara L'Avenç ens posa a l'abast per setena vegada –comp­tant la pri­mera edició del 1898– a par­tir del punt de vista històric; i això que la temp­tació hi és i la història no pot ni menys­te­nir-se ni obli­dar-se, perquè del con­trast entre allò que conei­xem que va pas­sar, on va pas­sar i també la manera de ser de Marian Vay­reda que sabem, intuïm i des­co­brim, i allò que lle­gim en aquests Records de la dar­rera car­li­nada en resulta una pro­posta de lec­tura que, si no és ori­gi­nal (qüestió sense importància) o nova (encara menys), sí que paga la pena de tenir en compte, si més no perquè per­met riure'ns d'un intent d'esca­ti­mar-nos una herència que no per­tany, de cap manera, als ven­ce­dors que l'han con­tada –ni que siguin, com és el cas, els per­de­dors apa­rents de les car­li­na­des–. I compte, que es tracta d'un intent que ha estat –o està– a punt de sor­tir-se'n, el de fer pas­sar l'essència del país com a con­ser­va­dora, cir­cums­cri­vint malèvola­ment l'ús retòric de la metonímia al ter­ri­tori i exclo­ent-lo, en la mateixa sentència, de la manera diversa de les per­so­nes de con­viure-hi.

És ben simp­tomàtic que la con­fusió de la nació amb la geo­gra­fia on es rela­ci­ona hagués dut Marian Vay­reda a fer en aquests records el mateix que ell i el seu germà de l'escola pictòrica olo­tina feien amb el pai­satge: pre­sen­tar-lo com els seus ulls pre­te­nien. I això, que no és cap valo­ració nega­tiva, és una crítica en tota regla, perquè per­met situar-lo al lloc que li per­toca, que és al de l'artista –ens agradi o no allò que ens trans­met, s'adeqüi o no a la nos­tra manera de voler veure les coses–. Es tracta exac­ta­ment del con­trari de lle­gir, que no vol dir sinó bus­car la intel·ligència dels sig­nes de l'obra que se'ns posa al davant. Ni més, ni menys.

Narcís Selles, Joan Sala i Pere Rovira ja van expo­sar al catàleg de l'expo­sició antològica dedi­cada a Marian Vay­reda l'any del cen­te­nari de la seva mort tant els mate­ri­als i les eines físiques que podia fer ser­vir el pin­tor, com els seus recur­sos pictòrics, com les esco­les que el van for­mar i seguia, com el con­text econòmic, social i ideològic que expli­quen i ens per­me­ten lle­gir les 285 obres gràfiques que es con­ser­ven, amb algun dubte amunt o avall, del pin­tor. Fran­ca­ment, molt reco­ma­na­bles, aquells arti­cles del 2003. Així, podem dir que està pro­vat que Marian Vay­reda va tenir accés a les dar­re­res i cares tec­no­lo­gies pictòriques –teles i colors, per exem­ple–, a les expo­si­ci­ons dels seus con­tem­po­ra­nis, i que, domi­nant més la figura que no pas la com­po­sició pai­satgística, quan pin­tava amb el seu germà es dedi­cava a situar els per­so­nat­ges al deco­rat on excel·lia Joa­quim Vay­reda. I tant con­jun­ta­ment com per sepa­rat, l'estat ideal de les coses es pre­sen­tava a la tela com són pre­sen­ta­des en el text que tenim entre mans.

Així no es fa estrany que tant els esce­na­ris de la cam­pa­nya car­lina com els per­so­nat­ges que hi tran­si­ten s'ajus­tin més a la intenció de l'artista que no pas a cap volun­tat memo­rialística. I això, per poc que es cone­gui Vay­reda, no vol dir sinó que mani­pula els ele­ments del text amb una inten­ci­o­na­li­tat no pas mora­lit­za­dora –perquè hi queda ben retra­tat, quan con­fessa, des­criu o deixa enten­dre l'abandó, el pater­na­lisme i el menys­preu amb els pri­vats, maso­vers o els mem­bres del ser­vei– sinó ideològica, per més que a la intro­ducció vul­gui jus­ti­fi­car la man­dra o la manca d'intenció his­to­ri­cista. Ni els records no són tots els que podrien ser ni els oblits no són cap excusa. I això està bé, perquè no som al davant de cap crònica.

No és un tes­ti­moni rea­lista

Només així s'explica que el pai­satge actual no pugui jus­ti­fi­car de cap manera els epi­so­dis que hi des­criu: al Camp­devànol del Bateig de foc en la bata­lla que conei­xem docu­men­tal­ment del 22 i 23 de març del 1873 no hi ha pas­sat mai el Ter que diu Vay­reda, ni el camí de Mon­tes­quiu d'una altra espan­tada mili­tar que ens relata i que també podem lle­gir al capítol VI del volum IX de la Nar­ración mili­tar de la guerra car­lista no seria pos­si­ble a la cin­glera que s'hi con­serva. I l'hos­pi­tal de Besora –que encara es pot tro­bar a la car­re­tera de Santa Maria de Besora a Ripoll, pas­sant per Llaés– que sabem que el bri­ga­dier libe­ral Josep Cabri­netty va dis­sol­dre el 19 d'abril del 1873 cre­mant-hi 60 llits i fent tras­lla­dar a Vic els 6 ferits que hi havia, als records de Vay­reda és sen­zi­lla­ment, una masia aïllada “en un dels llocs més feréstecs de les mun­ta­nyes de Vidrà”, esbor­rant la residència senyo­rial que hom hi pot tro­bar al cos­tat i que ja havia de ser-hi el 1867, com tes­ti­mo­nia la llinda docu­men­tada al Mapa de l'inven­tari del Patri­moni Arqui­tectònic de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. I no sola­ment amb aquests detalls, podem cons­ta­tar que la lec­tura d'aquesta obreta ha de defu­gir la con­si­de­ració de tes­ti­moni. A pesar que sem­bla que va ser certa, en Vay­reda, la ferida a la mà esquerra amb què el nar­ra­dor jus­ti­fica la reti­rada del camp de bata­lla i l'abandó a la seva dis­sort de l'escu­der fidel, altres referències auto­bi­ogràfiques dei­xa­des en l'ambigüitat, com la mort de la ger­mana a l'Epi­sodi dolorós posen el text en una funció dife­rent de la de refer les ven­tu­res d'un cadell del con­ser­va­do­risme més recal­ci­trant i, fins i tot, del retrat d'un artista ado­les­cent –a tot esti­rar, els epi­so­dis de la mort tra­gi­cocòmica d'El Noi de l'Alou, del pate­tisme de L'Esquadró de la Sang o de la ridícula cacera de guat­lles del gene­ral Savalls a Alp després de per­dre Puig­cerdà, tan cele­brats per la crítica acadèmica, no serien sinó pro­va­tu­res d'un aplec de ges­tes bèl·liques rurals–. Podem sos­pi­tar que no vin­gui d'aquí la defi­nició con­tun­dent amb què Gabriel Fer­ra­ter pre­sen­tava Marian Vay­reda a la Carta a un neòfit cas­tellà... del febrer del 1958: “Vay­reda es otro rura­lista, y fran­ca­mente malo [...]. Sus recu­er­dos de la guerra car­lista están escri­tos en una len­gua de perro pero se leen bien, cosa que no ocurre con sus nove­las.”

En fi. Com que defi­nir la llen­gua de Vay­reda com una llen­gua de gos i enten­dre-la ja ens asse­nyala una iro­nia mordaç pel con­text, podem con­ve­nir que la lec­tura que els pro­poso té, com a mínim, un ante­ce­dent de prou pres­tigi. En el con­text d'un món patri­mo­nial amenaçat, la resistència armada d'un jove de vint anys seguint el dic­tat d'una religió que enfron­tava la creu a les ban­de­res de la revolta social, ¿com pot veure's, al cap de 20 anys més, sinó com una pan­to­mima immensa per un d'aquells cadells que, bo i per­dent-la, encara poden con­ti­nu­ant-los esbor­rant, els ele­ments del pai­satge que no els interes­sen?

Records de la darrera carlinada
Marian Vayreda
Editorial: L'Avenç Barcelona, 2014
Pàgines: 136
Preu: 13 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia