Un món millor és possible

Només van ser qua­tre fun­ci­ons però de gran inten­si­tat. Els veïns de la ciu­tat de Sara­jevo, ager­ma­nada amb Bar­ce­lona des del con­flicte dels Bal­cans, estan molt agraïts al suport polític, moral i econòmic de ciu­tats com Bar­ce­lona i Saba­dell per a la recons­trucció de la ciu­tat. Cata­lu­nya ja col·labo­rava amb Sara­jevo durant els 1.000 dies de l'asset­ja­ment. En cada dia d'aquell mal­son, Kamerni Tea­tar sem­pre va obrir i va ofe­rir una funció al seu públic. En les millors con­di­ci­ons pos­si­bles que per­me­tia el setge. No era gens fàcil. El forn veí del tea­tre va ser l'objec­tiu d'un dels pri­mers bom­bar­de­jos ser­bis. Els franc­ti­ra­dors tenien con­tro­lat aquell car­rer i, per aquest motiu, actors, tècnics i espec­ta­dors es juga­ven la vida per anar al tea­tre. Apa­rent­ment, res més inne­ces­sari per sobre­viure però que, en rea­li­tat, va car­re­gar de moral i de capa­ci­tat de resistència. Es van aca­bar cons­truint túnels i habi­li­tant la porta del dar­rere per evi­tar les bales assas­si­nes. Per Borja Sitjà, direc­tor artístic del Romea, el valor d'aquest tea­tre, a més, és que sem­pre van man­te­nir-se fidels a la idea de l'art, “mai van anar en con­tra de ningú”. Van seguir repre­sen­tant mun­tat­ges dels grans autors i peces con­tem­porànies fugint d'un tea­tre que clamés a la violència o a res més que no fos l'espe­rit de la tolerància.

Quan es va aca­bar el con­flicte, el Kamerni es va recons­truir man­te­nint fidel el seu desig de donar veu a tot­hom (també als que com­par­tien pas­sa­port amb els antics agres­sors de la ciu­tat). Un dels pri­mers títols, i que avui encara res­sona, és La nit d'Hel­ver, una peça escrita per un autor polonès, Ing­mar Villqist, que ima­gina una mare cons­ci­ent del risc del nazisme men­tre el seu fill defi­ci­ent juga i es ves­teix amb l'uni­forme dels inva­sors. L'amor de la mare cap al fill diri­girà la trama a un final tràgic que pot­ser res­cata un fil de dig­ni­tat: poder deci­dir el futur propi per sobre de l'amenaça dels altres. El que pro­ba­ble­ment deu­ria aixe­car més con­trovèrsia en aquell mun­tatge estre­nat fa onze anys (i que, pun­tu­al­ment, s'ha pogut veure al Romea) és que la mare bon­da­dosa, gene­rosa, reso­lu­tiva era l'actriu sèrbia Mir­jana Kara­no­vic. Ermin Bravo inter­preta el paper d'un noi que viu enga­nyat i que, a vega­des, pre­fe­reix fer veure que no entén les coses per poder dis­fru­tar dels seus petits pla­ers amb els sol­da­dets i les cai­xes de tre­sors. L'obra és d'una gran cru­esa i deixa impac­tat l'espec­ta­dor, però la pega és que hi ha un excés de melo­drama, inne­ces­sari perquè la tra­jectòria vital d'aquesta mare i d'aquest fill que intu­eix el pri­mer ena­mo­ra­ment ja és prou escrui­xi­dora. De fet, pro­ba­ble­ment la trama seria més interes­sant si es pogues­sin des­co­brir els punts fos­cos de la mare, les seves pors per empren­dre un viatge de valen­tia i deter­mi­nació.

Borja Sitjà, que va ser direc­tor del Fes­ti­val Grec durant 7 anys, havia inten­tat diver­ses vega­des por­tar aquesta com­pa­nyia al car­tell, sense sort. Aquest cop, la pos­si­bi­li­tat ha donat fruits. De fet, Kamerni Tea­tar ja havia fet una repre­sen­tació en senyal d'agraïment a Saba­dell. Avui, els impul­sors d'aquesta necessària retro­bada cul­tu­ral asse­gu­ren que Sara­jevo con­ti­nua neces­si­tant ajuda perquè la situ­ació labo­ral és deplo­ra­ble amb un atur pro­per al 50% i uns sous molt bai­xos que impe­dei­xen que aquesta ciu­tat, bres­sol de con­vivència cul­tu­ral a Europa (el Papa la va iden­ti­fi­car com la Jeru­sa­lem d'Europa), surti de la misèria. Iugoslàvia té molt pre­sent la lluita fra­tri­cida. Ahir mateix, per exem­ple, es va fer arreu (també al Born CC de Bar­ce­lona) un acte recor­dant els 8.373 homes des­a­pa­re­guts a Sre­bre­nica Com deia el direc­tor del La nit d'Hel­ver, Dino Mus­ta­fic, cada 50 anys rea­pa­reix la bèstia fei­xista per escla­far Sara­jevo i les altres ciu­tats dels Bal­cans.