cultura

publicacions

Jordi camps i linnell

Una vida a l'exili

Salomó Marquès presenta una extensa biografia, que inclou cartes i textos inèdits, de Miquel Santaló i Parvorell, que permet aprofundir en la figura del professor i polític republicà que va haver d'emigrar a Mèxic

Fill d'una nis­saga de mes­tres pro­ce­dents de l'Alt Empordà, Miquel San­taló i Par­vo­rell (Vilaür, 1887-Gua­da­la­jara, Mèxic, 1962) va ser un peda­gog i geògraf de pres­tigi –direc­tor de l'Escola de Mes­tres de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, autor de nom­bro­sos manu­als sobre edu­cació i geo­gra­fia–, a més d'un polític prolífic –fun­da­dor d'ERC, alcalde de Girona, dipu­tat a les Corts Gene­rals, minis­tre i con­se­ller pri­mer de la Gene­ra­li­tat, entre altres càrrecs–. Va morir l'1 de gener del 1962 al seu domi­cili de Gua­da­la­jara (Mèxic), on hi havia arri­bat vint anys abans, acom­pa­nyat de la seva família: els fills Ade­lina, Joana i Miquel Àngel i la dona, Ade­lina Cor­tina Bena­jas, d'ori­gen valencià i també pro­fes­sora i direc­tora de l'Escola Nor­mal de Girona. Com bona part dels 300.000 repu­bli­cans que el 1939 van pas­sar la fron­tera per­se­guits pels gua­nya­dors de la guerra i les seves ànsies de revenja, va ser un de tants exi­li­ats que no van tor­nar mai a casa. Física­ment pot­ser no, però simbòlica­ment sí que ho va fer quan a l'any 2008 la seva maleta, car­re­gada de records, va tor­nar-hi arran de la donació de la seva filla Ade­lina al peda­gog Salomó Marquès.

Con­fessa Marquès, l'inves­ti­ga­dor que fa anys que treu a la llum la feina silen­ci­ada dels mes­tres repu­bli­cans, que encara se li posa la “pell de gallina” en recor­dar l'ins­tant en què Ade­lina San­taló va excla­mar: “Ja t'ho pots endur.” Han pas­sat set anys des d'ales­ho­res i La maleta de l'exili, que és com es coneix, està expo­sada a l'entrada del Museu Memo­rial de l'Exili (Mume) de la Jon­quera, tota la docu­men­tació que con­te­nia, digi­ta­lit­zada i con­sul­ta­ble a l'Arxiu Muni­ci­pal de Girona i ha donat peu a la col·lecció de Pagès Edi­tors que porta aquest nom. Les pri­me­res publi­ca­ci­ons són Nau de l'espe­rança. Anto­lo­gia de con­tes i poe­mes, de Josep M. Murià (direc­tor de la col·lecció) i Miquel San­taló i Par­vo­rell. Pro­fes­sor i polític repu­blicà, de Salomó Marquès, que enceta la nova sèrie que es dedi­carà a temàtiques sobre l'exili.

El volum de Marquès, pre­sen­tat recent­ment a Girona, és un lli­bre de divul­gació que, a més d'una extensa bio­gra­fia de San­taló –que comprèn l'etapa cata­lana i també la mexi­cana– conté una segona part on s'ofe­rei­xen tex­tos, alguns d'inèdits, escrits pel mateix San­taló, agru­pats temàtica­ment. Són car­tes a la família, als amics, als col·legues polítics, arti­cles a la premsa i a revis­tes de caire pedagògic i polític, infor­mes polítics, i altres docu­ments estu­di­ats per Salomó Marquès.

Dia­ris per­so­nals, inèdits

Entre les apor­ta­ci­ons més des­ta­ca­des del lli­bre, des­ta­quen alguns ele­ments inèdits de la bio­gra­fia del pro­fes­sor i polític gironí refe­rents sobre­tot a la seva estada a l'exili francès i mexicà. Una docu­men­tació que Marquès ha des­co­bert a par­tir de dos dia­ris per­so­nals que, donada la seva vàlua, dema­nen a crits la seva pròpia publi­cació.

En pri­mer lloc, el die­tari d'Ade­lina San­taló, la filla, en què des­criu en francès i quan tan sols tenia setze anys l'exili en ter­res fran­ce­ses. Anys en què San­taló i la seva família es van ins­tal·lar a Seta, por­tant a terme una doble acti­vi­tat: per una banda, aten­dre les qüesti­ons fami­li­ars, espe­ci­al­ment inten­tant resol­dre la sor­tida de la família de França cap a algun país ame­ricà. Per l'altra, les ges­ti­ons diplomàtiques a favor dels repu­bli­cans exi­li­ats.

Der­ro­tats i bara­llats

En segon lloc, des­taca el die­tari que Miquel Àngel, fill de Miquel San­taló, va dei­xar escrit. Titu­lat Tra­vesía del Atlántico 1942, des­criu amb total minu­ci­o­si­tat la vida del dia a dia a bord del vai­xell que va con­duir a ell –amb tretze anys d'edat– i la seva família del port de Mar­se­lla a Mèxic. Prop de tres mesos de tra­jecte d'un relat d'un valor extra­or­di­nari en què es des­cri­uen situ­a­ci­ons diver­ses vis­cu­des a bord del vai­xell, expli­cant què men­ja­ven o fins i tot què can­ta­ven. “¡Qué buen rato he pasado oyendo estas can­ci­o­nes cata­la­nas y astu­ri­a­nas, qué tris­teza, qué emoción, cuántos recu­er­dos, sobre­todo cuando can­ta­ron el ‘Cant de la Senyera' y el ‘Empordà' y cuando bai­la­ron los bai­les cata­la­nes por­que son cosas de mi patria, de mi región!”, deta­lla el jove en un frag­ment del seu diari.

Menys ale­gre és l'escena que va viure el dijous 8 d'octu­bre de 1942, quan explica “una dis­cussió des­a­gra­da­ble” que va pre­sen­ciar arran de la mort d'una nena de sis mesos. Els pares, repu­bli­cans cata­lans, volien que la senyera cobrís el cos de la seva filla al moment de llançar-lo al mar tal com esta­bleix la llei marítima en cas de defunció. El pro­blema va sor­gir quan els repu­bli­cans espa­nyols s'hi van opo­sar i aquest fet va des­en­ca­de­nar una lamen­ta­ble pica­ba­ra­lla dialèctica que Salomó Marquès resu­meix amb dos adjec­tius: “a més de der­ro­tats, bara­llats”. Una cons­tant, com bé remarca, que es repe­teix tris­ta­ment al llarg de la història i que per­met enten­dre mol­tes coses que encara pas­sen avui dia.

Un altre epi­sodi remar­ca­ble vis­cut a bord és l'home­natge que es va retre el 15 d'octu­bre d'aquell 1942 a Lluís Com­panys, en el segon ani­ver­sari de l'afu­se­lla­ment del pre­si­dent català. “Papá ha tirado unas flo­res al mar y han hablado mi mismo papá y otro señor que no conozco. No podía ser más sen­zi­llo pero estaba bien”, con­clou el fill de l'ales­ho­res nome­nat dele­gat de la Pre­sidència.

Clas­ses de català

Arri­bats a Mèxic després del llarg i perillós tra­jecte, Miquel San­taló va esde­ve­nir minis­tre d'Ins­trucció Pública del govern de la República a l'exili durant un parell d'anys. Com des­taca Marquès, alguns docu­ments mos­tren que va actuar a favor de la con­ser­vació i de la pro­moció de la llen­gua i cul­tura cata­la­nes davant les auto­ri­tats repu­bli­ca­nes. “No sem­pre amb èxit”, recorda. Explica que alguns pares cata­lans van dema­nar que es fes­sin clas­ses de català a l'exili per tal que aquests no per­des­sin el que havien après durant la república a Cata­lu­nya. La res­posta va ser de no per­me­tre aquest ense­nya­ment en hores lec­ti­ves i San­taló va acon­se­guir ofe­rir-ne si més no a fora de l'horari esco­lar. Es dóna la cir­cumstància, com des­taca Marquès, que a Mèxic el nivell de l'edu­cació va pujar expo­nen­ci­al­ment donat que van rebre al país l'avant­guarda pedagògica repre­sen­tada pels mes­tres i pro­fes­sors repu­bli­cans exi­li­ats. Això, men­tre a l'altre cos­tat de l'Atlàntic, en una Espa­nya devas­tada per la guerra, el fran­quisme va fer retro­ce­dir l'ense­nya­ment “a l'edat de la pedra”.

Men­tre encara avui dia a casa nos­tra la memòria històrica es recu­pera en comp­ta­go­tes, a Mèxic recor­den la des­a­pa­rició de San­taló com la pèrdua d'un dels tres apòstols del vell repu­bli­ca­nisme gironí jun­ta­ment amb Puig-Puja­des i Irla, “essència del més pur libe­ra­lisme i de la democràcia”, escriu Marquès.

MIQUEL SANTALÓ I PARVORELL
Salomó Marquès
Editorial: Pagès Lleida, 2015
Pàgines: 160 Preu:14 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia