Minimalisme barroc

Marc Recha explica que tot va començar en els tra­jec­tes en cotxe cap a l'escola del seu fill. L'anunci publi­ci­tari d'una ben­zi­nera sug­ge­ria la imatge d'un gegant i a par­tir d'aquí la ima­gi­nació s'encar­re­gava d'ela­bo­rar un conte amb el gegant com a pro­ta­go­nista, una cova mis­te­ri­osa, una ara­nya veri­nosa i altres figu­res mitològiques sor­gi­des de la seva ima­gi­nació. El conte era com un relat de les mil i una nits que es bifur­cava, es modi­fi­cava, s'expan­dia i es trans­for­mava.

Un dia per­fecte per volar podria con­si­de­rar-se com la fil­mació d'un conte expli­cat. Fun­ci­ona com una pel·lícula fantàstica –gai­rebé una faula de Hisao Miya­zaki– expli­cada per un excel·lent rap­soda, l'actor Sergi López, que recu­pera l'habi­li­tat expres­siva demos­trada en els seus tre­balls tea­trals com Non Solum.

Marc Recha ha rodat Un dia per­fecte per volar després d'uns quants anys de silenci i davant del desig de fer una obra necessària i sen­tida. Aquest fet con­ver­teix la pel·lícula en una mena de com­pendi de la fil­mo­gra­fia ante­rior del cine­asta i, al mateix temps, en una obra que va cap a noves vies. Recha es mos­tra de nou com un gran pai­sat­gista. La relació dels dos per­so­nat­ges no pot enten­dre's sense la força de la natura, la qual acaba adqui­rint gràcies a la força del conte una veri­ta­ble dimensió ani­mista. El relat fantàstic sem­bla que sigui una extensió de la història del peix gat que ja tra­ves­sava la poètica de Dies d'agost. De nou, Recha sap moure's entre el gust pel que és real i la força del mis­teri d'aquesta rea­li­tat. A mesura que el relat del pare es com­plica sor­geix el mis­teri. Com a Pau i el seu germà hi ha alguna cosa fan­tas­magòrica que marca una absència i porta el relat cap a la reve­lació del mis­teri.

L'aposta de Marc Recha podria for­mar part d'un model de cinema mini­ma­lista dis­po­sat a dei­xar-ho tot en la mínima expressió a par­tir del des­pu­lla­ment de l'escena i el bui­datge pro­gres­siu de tot pos­si­ble efecte. Només tenim dos actors –un pare i un nen– i un pai­satge –les cos­tes del Gar­raf–. La gràcia de l'aposta és que men­tre es du a terme l'ope­ració de bui­datge pro­gres­siu de tots els ele­ments de la repre­sen­tació hi ha alguna cosa que con­ver­teix Un dia per­fecte per volar en una aposta bar­roca. Allò que la posada en escena buida de forma pro­di­gi­osa acaba sent emple­nat per la força expres­siva de la paraula i pel desig de fer escla­tar un por­tentós uni­vers ima­gi­nari. El resul­tat final és una obra deli­cada i sen­si­ble. Un docu­ment sobre la relació de pater­ni­tat que acaba trans­for­mant-se en el conte de tots els con­tes pos­si­bles.