Commovedora Bartoli

Una sola ària del reci­tal de Ceci­lia Bar­toli jus­ti­fi­cava de sobres haver-la anat a sen­tir. L'ària de Far­nace de l'òpera de Vivaldi del mateix nom, va com­moure i al mateix temps va convèncer que no es pot can­tar millor. La tris­tesa del per­so­natge mas­culí, sovint inter­pre­tat per una con­tralt, davant del cadàver del seu fill, s'expressa en les parau­les ini­ci­als de l'ària “Gèlida, en totes les venes m'hi sento esco­lar la sang...”. En con­trast, l'emoció ens ence­nia el cor. La música de Vivaldi, tan des­crip­tiva, ja abans del cant ens situ­ava en un dur estat de deso­lació. La Bar­toli va can­tar exqui­si­da­ment també altres àries del mateix com­po­si­tor, entre elles Sol da te, mio dolce amore de l'Orlando Furi­oso i d'altres de Fan­cesco Araia i de Her­mann Rau­pach, retro­ba­des als arxius de Sant Peters­burg. Eren de l'època en què tants com­po­si­tors van resi­dir a Rússia aco­llits per una cort culta. Va fina­lit­zar la pri­mera part amb dues àries de l'esmen­tat Rau­pach, una en rus, molt dol­guda, “Vaig cap a la mort”, i una de lleu­gera, bri­llant i opti­mista, O pla­cido il mare, en què defensa la inconstància com a vir­tut. Va cloure el reci­tal amb la Nobil onda de l'Ade­laide del gran Nicola Por­pora, mes­tre de Haydn. Abans ens va delec­tar amb dues àries de Johann Adolf Hasse, nas­cut prop de Ham­burg però que va cul­ti­var l'òpera ita­li­ana a par­tir de la seva estada a Nàpols, per estu­diar pre­ci­sa­ment amb Por­pora i també amb Ales­san­dro Scar­latti, i que, amb Domènec Ter­ra­de­llas, que sig­nava les seves òperes com a Dome­nico Ter­ra­de­glias, va ini­ciar el pas operístic del bar­roc al clas­si­cisme. Amb el fer­vor demos­trat pel públic de Bar­ce­lona a cada visita de Bar­toli, ita­li­a­nista mili­tant dedi­cada a recu­pe­rar òperes obli­da­des, que assu­meix i inter­preta magis­tral­ment, ens merei­xeríem que algun any ens oferís alguna bella ària d'Arta­serse o de Sesos­tri del bar­ce­loní.

El direc­tor del Palau, Joan Oller, ens va avi­sar de la indis­po­sició que sofria la can­tant i va agrair-li que, mal­grat tot, hagués vol­gut can­tar. Efec­ti­va­ment una veu una mica nasal i una orna­men­tació de les àries molt ben feta però molt cenyida, sense la llu­mi­no­si­tat habi­tual, ho van cor­ro­bo­rar. Tot i això, els dots comu­ni­ca­tius van res­tar intac­tes i el caràcter de cada peça va que­dar reflec­tit per la gran intèrpret, que va jugar, a vega­des diver­ti­da­ment i amb gran sen­tit tea­tral, amb els solos de flauta, oboè i trom­peta que dia­lo­ga­ven amb ella. A la fi del reci­tal, amb la veu escal­fada, es va pro­di­gar ple­na­ment i va ofe­rir un bis esplèndid amb La facile vit­to­ria d'Agos­tino Stef­fani. El con­junt I Barocc­histi, que va inter­pre­tar obres ins­tru­men­tals de Vivaldi, Galuppi, Hasse i Araia, amb un direc­tor ama­tent, va acom­pa­nyar esplèndi­da­ment la can­tant i entre les peces a orques­tra sola, ens van sor­pren­dre amb una marxa d'Alt­sesta de Rau­pach que la Bar­toli va sor­tir a cele­brar amb vel de núvia.