La ‘peineta' de Maria Rodés

Al final de l'assaig gene­ral de Coni­llet, dijous al ves­pre al Tea­tre de Salt, Clara Segura va agrair els aplau­di­ments can­tant Ella, de Cha­vela Var­gas. I la seva inter­pre­tació tenia poc de melo­drama i més de regal per a l'ànima. La can­tau­tora Maria Rodés també va invo­car la Var­gas dis­sabte, abans d'aco­mi­a­dar-se, en el con­cert a La Pla­neta dins Tem­po­rada Alta . Els ver­sos de Que te vaya bonito, ran­xera que ser­veix també per miti­gar els comi­ats més agre­dolços, van sonar a la manera de la Rodés, que fa de la deli­ca­desa el seu tret iden­ti­tari. En un gènere tan hiperbòlic com és la copla, Maria Rodés s'ha posat la pei­neta de la can­di­desa i n'ha fet un disc de relec­tu­res, Maria canta copla , que no de ver­si­ons, del que en el seu moment eren les cançons més popu­lars de la República. I és que la Rodés és capaç de can­tar Tres puñales i sor­tir de l'esce­nari fent sal­ti­ro­nets, de pun­te­tes, com si hagués aca­bat una funció esco­lar. Dra­ma­tisme? Natu­ra­li­tat. Per exem­ple Flor del mal sona entre botànic i aquàtic, amb cors que recor­den cants de sirena, o Mari­nero de la barca té un aire de jota. De les coplas a temes pro­pis com ara Desor­den, Mirall i Lejos de Pekín –en la qual can­tar en xinès sem­bla un joc infan­til o la sin­to­nia pròpia d'un anime per a nens– i una versió, pre­ci­o­sista, de L'ocell, de Joan Colomo. Al prin­cipi, aquesta sen­si­bi­li­tat sonava freda, fins i tot la veu de Rodés no aca­bava d'empel­tar-se de l'ambi­ent. Va ser a par­tir de Las manos vacías –la pri­mera copla que la can­tant bar­ce­lo­nina va conèixer de Lola Flo­res– que el con­cert va fer el tomb cap a la inten­si­tat i potència. Espe­ci­al­ment des­ta­ca­ble Gui­llem Mar­to­rell amb la gui­tarra elèctrica, amb dis­tor­si­ons que sem­bla­ven els esga­rips de la folklòrica, i també el mes­tratge de la gui­tarra clàssica d'Isa­be­lle Lau­den­bach, que durant deu anys va ser com­po­nent de Las Migas. Com­ple­ta­ven l'acom­pa­nya­ment el baix Nàtan i el bate­ria Pep Ter­ri­ca­bres. Sense l'his­te­risme que l'estig­ma­titza, les coplas de la Rodés sonen des­pu­lla­des però més sen­si­bles que can­ta­des des de la des­me­sura pas­si­o­nal.