Present i futur

Amb permís de Diana Krall, el con­cert de jazz vocal més des­ta­cat de la pre­sent edició del Fes­ti­val de Jazz haurà estat el que la nord-ame­ri­cana Cécile McLo­rin Sal­vant, estre­lla en ascens del gènere, va ofe­rir dijous al Barts. Va impres­si­o­nar, d'entrada, la seva segu­re­tat, habi­tu­al­ment impròpia d'algú de 26 anys, així com els dife­rents colors d'una veu evo­ca­dora d'Ella Fitz­ge­rald i Sarah Vaug­han que, tot i no ser exa­ge­ra­da­ment espec­ta­cu­lar, sí que es carac­te­ritza per l'expres­si­vi­tat i perquè mai no busca la via fàcil.

Després de l'agraïment de Joan Anton Cara­rach, direc­tor artístic del fes­ti­val, al públic per no haver dei­xat d'anar a con­certs després dels atemp­tats a París (ocor­re­guts quan, al Barts mateix, Ric­hard Galli­ano i Syl­vain Luc hono­ra­ven la memòria d'Edith Piaf, pari­senca il·lus­tre), McLo­rin Sal­vant va com­parèixer acom­pa­nyada d'un quar­tet de piano, con­tra­baix i bate­ria amb el qual es va enten­dre amb exqui­sida per­fecció. Diver­tida sense voler pro­vo­car la ria­llada fàcil, va impri­mir caràcter durant una hora i mitja a un reper­tori amb moments de bri­llan­tor com Jee­pers cre­e­pers de Billie Holi­day, una ària de l'òpera Street scene de Kurt Weill (“mai fins ara m'havien aplau­dit tant amb aquesta cançó”, va con­fes­sar sin­cera) i What's the mat­ter now?, de Bes­sie Smith. Ima­gi­nar-la can­tar d'aquí a deu, vint, trenta anys no és apte per a melòmans amb ver­ti­gen.