Ofici de teatre molt plaent

Mic­hael Pen­ning­ton és un ena­mo­rat de Txèkhov. Segu­ra­ment per això el segueix moti­vant man­te­nir actiu el seu monòleg Anton Txèkhov, que va estre­nar un llunyà 1984. L'obra no aporta gai­res sor­pre­ses; en tot cas enfila diver­ses de les curi­o­si­tats biogràfiques del dra­ma­turg tot mos­trant un ofici d'actor inne­ga­ble. La pro­posta situa Txèkhov en la seva inti­mi­tat; en una mena de gol­fes perquè el mobi­li­ari està sem­pre tapat per unes man­tes. L'escrip­tori és l'únic que es manté net i endreçat: amb un paper i un lla­pis a punt per escriure al vol les idees fugis­se­res que es pre­sen­ten a la mati­nada.

Aquest és un Txèkhov en saba­ti­lles que con­fessa el dis­gust per les visi­tes pro­to­col·làries però que es des­viu per aco­llir els seus amics i fer-la petar. Amb una iro­nia cons­tant, admet que, pro­fes­si­o­nal­ment, la seva dona ha estat la medi­cina men­tre que el tea­tre era la seva amant. De fet, exa­gera que Tols­toi con­si­dera que ell “és més dolent que Shakes­pe­are!”. El tea­tre, en rea­li­tat, li ha ofert la seva Olga Knip­per, amb qui s'escriu­rien una cone­guda cor­res­pondència.

De fet, el Txèkhov del monòleg només salva qua­tre peces de la seva dra­matúrgia (tot i que sem­bla ser satis­fet dels con­tes i els poe­mes). Aquest Txèkhov ense­nya al públic els mapes que ha estat dibui­xant de la seva Cri­mea esti­mada. Com el metge a L'oncle Vània cons­tata que la civi­lit­zació està arra­sant amb la fauna i els bos­cos. Aquest Txèkhov demana silenci per dis­fru­tar la con­tem­plació del cire­rers. Un monòleg que ima­gina l'última vet­llada d'un escrip­tor que se sent satis­fet de tot ple­gat i que cele­bra el des­cans, sense la por de la fos­cor.