Sota la pell

Llort ha expli­cat en més d'una ocasió que si va arri­bar a la novel·la negra va ésser per casu­a­li­tat, perquè Sebastià Ben­na­sar va incloure el 2011 a l'anto­lo­gia de novel·la negra cata­lana Pot sem­blar un acci­dent (Mete­ora) la seva novel·la Trenta-dos morts i un home can­sat (Rosa dels Vents, 2004). I d'aquesta manera començà tot. O gai­rebé tot, perquè el Llort escrip­tor no tan sols exis­tia, sinó que ja havia dei­xat una bona petja dar­rere seu, fins aquell moment.

Tan­ma­teix, podem dir que la casu­a­li­tat no va fer més que empènyer el seu destí en la direcció cor­recta, ja que li ha permès fer-se un lloc des­ta­cat entre els múlti­ples con­re­a­dors d'aquest tipus de novel·la a casa nos­tra. Un lloc específic, ini­mi­ta­ble, que ningú no li dis­cu­teix. Un lloc que, com posa de mani­fest la seva dar­rera cre­ació, Sota l'asfalt, és, al mateix temps, cen­tral i al marge.

Cen­tral perquè, com molt bé han expres­sat dos ente­sos (i alhora cre­a­dors) de la dis­ci­plina, Anna M. Villa­longa i el ja citat Sebastià Ben­na­sar, no és pos­si­ble par­lar de la novel·la negra a Cata­lu­nya, i encara menys en català, sense esmen­tar l'apor­tació llor­ti­ana. I al marge, perquè s'endinsa en els subs­trats més fos­cos de la soci­e­tat, fa bullir les seves misèries i con­tra­dic­ci­ons, a la manera de Ham­mett i Chand­ler, però sense cenyir-se a cap altra pres­cripció, sinó dei­xant-se menar per la lli­ber­tat de la seva intuïció novel·lística.

O el que és el mateix, con­ver­tint el gènere en una excusa –un mitjà, en rea­li­tat– per escriure. Per escriure i per ofe­rir-li, cada vegada, alguna cosa nova al lec­tor, per sor­pren­dre'l, per fer-lo partícip del sen­tit lúdic, pla­ent, de la seva escrip­tura. L'autor gau­deix escri­vint perquè també en gau­dei­xin (si no és dema­nar massa, més i tot) els lec­tors; perquè pas­sin una bona estona.

I, a fi de fer-ho pos­si­ble, tre­ba­lla i tre­ba­lla el seu relat, el revisa i refà contínua­ment, amb la pre­cisió d'un artesà que és, ensems, un artista –la dua­li­tat, o més aviat, la mul­ti­pli­ci­tat és sens dubte una de les seves carac­terísti­ques més òbvies–, fins a obte­nir exac­ta­ment allò que li cal; o sigui, allò que ell mateix vol­dria lle­gir.

En aquesta obra no ho podríem veure més clar. Des dels dos pri­mers paràgrafs –“Obro els ulls. / Bé, a mit­ges. Ho intento. És de dia. La llum del sol entra a través dels vidres de la fines­tra, amb inten­si­tat”– l'esforç (reei­xit) nar­ra­tiu és pre­sent. És en Marçal, el per­so­natge prin­ci­pal, que ani­rem conei­xent a poc a poc, qui se'ns adreça, en un inci­siu monòleg intern, bas­tit amb fra­ses cur­tes, gai­rebé tallants, de caràcter impres­si­o­nista, que van cons­truint un con­junt d'imat­ges i de sen­sa­ci­ons que ens fan entrar no tan sols sota l'asfalt sinó, el que és més impor­tant, sota la pell, i per tant dins del pen­sa­ment, del pro­ta­go­nista.

I serà a través de la seva visió que l'acom­pa­nya­rem en aquest dan­tesc (i alhora orgíac: la mul­ti­pli­ci­tat, sem­pre la mul­ti­pli­ci­tat) des­cens a la xarxa del Metro de Bar­ce­lona, on tot és tan negre, tan fosc, tan ines­pe­ra­da­ment paorós que, en aca­bar aquesta lec­tura sem­brada per una suc­cessió de sor­pre­ses que cul­mi­nen al final, no pots evi­tar plan­te­jar-te si no és més asse­nyat des­plaçar-se en autobús.