Ritmes espirituals

Vam començar a sen­tir a par­lar de Tou­mani Dia­baté a finals dels vui­tanta, quan aquell jove músic de vint anys i escaig va aparèixer per la península acom­pa­nyant Ketama en un disc pio­ner i sem­pre rei­vin­di­ca­ble ano­me­nat Song­hai. Lla­vors encara ens sem­blava més exòtica la seva kora, una espècie d'arpa afri­cana cons­truïda amb mitja car­bassa i cuir de vaca que, amb les seves 21 cor­des, toca­des onze amb la mà esquerra i deu amb la dreta, per­met fer tant el baix com l'acom­pa­nya­ment i la impro­vi­sació, tal com molt didàcti­ca­ment ens va expli­car Dia­baté en la recta final del con­cert. Han pas­sat els anys, tots hem cres­cut i, apa­rent­ment, el món s'ha fet petit i cap música ja no ens sona nova, vin­gui d'on vin­gui. És la glo­ba­lit­zació, diuen. Però Tou­mani i els seus músics saben tren­car esque­mes i man­te­nen la capa­ci­tat per sor­pren­dre i mera­ve­llar, ara amb aques­tes Mandé vari­a­ti­ons, que, segons Dia­baté, rei­vin­di­quen el caràcter espi­ri­tual i no només rítmic de la música afri­cana: una espi­ri­tu­a­li­tat molt necessària en el món actual («Per què volem cinc cot­xes si només en podem con­duir un?», ens plan­te­java aquest defen­sor de la música com a medi­cina per als nos­tres espe­rits tras­to­cats). El con­cert va resul­tar apas­si­o­nant, tant en les dues peces ini­ci­als inter­pre­ta­des per Dia­baté en soli­tari com en la gran orgia rítmica poste­rior: una acu­rada con­junció d'ins­tru­ments tra­di­ci­o­nals i elèctrics, en què des­ta­cava el balafó, pre­cur­sor man­dinga del xilo­fon, i la veu vis­ce­ral del can­tant, que trans­me­tia sen­ti­ments per sobre de les bar­re­res lingüísti­ques i cul­tu­rals.