Xarim, pensant “en gran”

Després d'haver pen­sat, tal com va con­fes­sar, sem­pre “en petit”, Xarim Aresté comença a pen­sar “en gran” amb l'estrena, diven­dres, a L'Audi­tori de Bar­ce­lona, del Con­junt del Mira­cle, una for­mació de deu músics amb vent, teclats, corda i per­cussió que inclou, entre altres, Miquel Sos­pe­dra (bai­xista omni­pre­sent de l'escena cata­lana, amb el qual Aresté fa una pila d'anys que toca a San­jo­sex) i Ricard Sohn (excom­pany de tri­ful­gues a Very Pomelo i teclista, actu­al­ment, de Sopa de Cabra). Habi­tuat, com va iro­nit­zar, a fer de “puto can­tau­tor”, sol amb la gui­tarra, per qüesti­ons pres­su­postàries, el músic de Flix veu ara la pos­si­bi­li­tat de fer sonar la seva música tal com la deu haver tin­gut sovint al cap amb una banda lliure i entu­si­asta capaç d'insu­flar al món poètic d'Aresté aires de soul, jazz, folk psi­codèlic i música balcànica segons con­vin­gui. La banda sona, pel temps que fa que toca junta, increïble­ment com­pacta i els resul­tats de tot ple­gat ens fan inclús pren­dre més consciència del talent d'un músic amb per­so­na­li­tat abso­lu­ta­ment pròpia (quin fra­seig!). “M'ente­neu que esti­gui tan fli­pat amb això, oi?”, va pre­gun­tar-nos poc després de començar. Per­fec­ta­ment, vam pen­sar des de la pla­tea, plena de músics com ara Gui­lla­mino, Caïm Riba, Pau Vallvé i Jordi Lanuza d'Ins­pira. Per­fec­ta­ment.

Aresté, en poc més d'una hora i mitja de con­cert, va donar una nova dimensió al seu últim disc, La rosada (el pri­mer que publica amb el segell Bank­rob­ber), va recu­pe­rar algun tema de Very Pomelo (extra­or­dinària Fem com si no hagués pas­sat res, juga­nera i cali­doscòpica), va estre­nar com­po­si­ci­ons (Indo­ma­bles, La flor), va fer lluir el seu exqui­sit picking en els moments que es va que­dar sol amb la gui­tarra i va remar­car les seves arrels fli­xen­ques (els seus pares també esta­ven entre l'audiència) amb la història d'un pi del seu besavi on s'havien tro­bat gra­na­des de la Guerra Civil i una peça ins­tru­men­tal, La con­questa, ins­pi­rada en el seu avi recent­ment tras­pas­sat, que era el pro­jec­ci­o­nista del cine del poble.

Tant de bo, com va insi­nuar, aquesta aven­tura mira­cu­losa sigui de llarg recor­re­gut i desem­bo­qui en un disc.