Contornejar la por

Xavier Albertí va acce­dir a
la direcció artística del TNC amb un pro­grama ambiciós que mirava de res­ca­tar noms obli­dats –els epi­cen­tres de cada any: Pitarra, la gene­ració obli­dada, i enguany, Gui­merà–
i també d'acos­tar la cul­tura a la soci­e­tat més des­a­fa­vo­rida, de manera que li pogués ser­vir fins
i tot d'alta­veu. Durant dos anys, van obrir la tem­po­rada amb una festa amb color de Paral·lel desen­fa­dat o de simpàtica sar­su­ela per recap­tar fons amb els quals ofe­rir entra­des a grups que no
es podien pagar les loca­li­tats a través del pro­grama Apropa cul­tura, que també introduïa la volun­tat de fer un tre­ball dis­cret, còmplice amb algun col·lec­tiu, per aca­bar fent-ne alguna repre­sen­tació. Aquest ha estat el cas de Tu no surts a la foto, un mun­tatge que s'ha rea­lit­zat després de gua­nyar-se la con­fiança d'un grup de teràpia fami­liar de l'hos­pi­tal de Sant Pau durant dos anys. El dra­ma­turg Enric Nolla i el direc­tor Anto­nio Simón van assis­tir a les ses­si­ons com uns més per crear aquesta obra, ins­pi­rada en casos reals, sobre les ombres que pot veure una per­sona en un brot psicòtic. La peça mos­tra una veri­tat com­plexa, en una escena freda, neta, sense com­ple­ments gratuïts. Sim­ple­ment, limita la por, la con­tor­neja.

Virgínia Ran­gel, res­pon­sa­ble de la uni­tat de psi­co­teràpia de l'hos­pi­tal de Sant Pau, va per­me­tre que Nolla i Simón acce­dis­sin a la uni­tat sem­pre que l'acti­vi­tat fos bene­fi­ci­osa per a la con­fiança del grup, i que servís per soci­a­bi­lit­zar-lo i per poder cons­truir un mate­rial que faci visi­ble a la soci­e­tat aquesta rea­li­tat tan ama­gada, de la qual es té por. El resul­tat a escena, com també deien Albertí, Simón i Nolla, era secun­dari.

L'equip que signa Tu no surts
a la foto res­pon amb la nuesa més sin­cera a l'acte de gene­ro­si­tat dels mem­bres del col·lec­tiu. L'obra està a cavall del tea­tre docu­ment –perquè arrenca amb el que seria l'entrada d'un intern, Claudi (Ber­nat Quin­tana), a la uni­tat de teràpia de Sant Pau i s'escol­ten les veri­tats con­tun­dents i impla­ca­bles de dos usu­a­ris que han après a domi­nar la por pel seu tras­torn– i una repre­sen­tació. L'equip artístic no ha optat per una obra abs­tracta amb molts refe­rents i imat­ges que podrien acla­pa­rar l'espec­ta­dor i que ben segur que han tro­bat en el procés de cre­ació, sinó per una posada en escena freda per repre­sen­tar el que seria el pri­mer brot, les rela­ci­ons de pare­lla, l'absència del germà i l'estra­nyesa del Claudi, que no parla i s'ho mira tot amb estra­nyesa...

El tea­tre il·lus­tra amb una nota­ble ima­gi­nació i hones­te­dat com seria l'al·luci­nació d'aquest noi, que ha sor­tit de la ciu­tat i viu al camp envol­tat de cavalls. L'ombra que veu dels gani­vets pen­jant de les bran­ques es desen­foca, es belluga, i la presència de la seva ombra cada cop serà més pre­sent fins a l'esclat final. El final d'aquesta peça deixa sen­sa­ci­ons agre­dol­ces: les ses­si­ons per­me­ten que el Claudi expli­qui o ense­nyi el seu brot com un signe de reco­nei­xe­ment del dolor, que en rea­li­tat redi­meix i alli­bera. Però tot seguit ve la denúncia. Ara que ja pot ser un ciu­tadà més, tot i la malal­tia (tot­hom n'arros­sega alguna i no per això se l'ha d'arra­co­nar), arriba la demanda de sub­sidi per inca­pa­ci­tat labo­ral. Anul·lar-lo pro­duc­ti­va­ment, de manera abso­luta, trenca la pos­si­bi­li­tat de relació i torna a por­tar el paci­ent a l'abisme. La família, que el va induir invo­luntària­ment al brot psicòtic, el torna a arra­co­nar, ara pro­te­gint-lo massa. L'apre­nen­tatge és saber sor­tir nova­ment de l'error. El TNC demos­tra com la cul­tura fa un bé social ina­jor­na­ble.