‘Non omnis moriar'

No feia falta haver-la tin­gut de mes­tra: si la trac­ta­ves ni que fos una sola vegada, t'ena­mo­rava amb la seva mirada espur­ne­jant, la seva vita­li­tat, el seu vast i sem­pre amè conei­xe­ment dels clàssics, el seu tracte afectuós i fami­liar, i aquell som­riure seu tan franc i com­pren­siu que acon­se­guia que un es per­donés a si mateix tots els pecats come­sos. És un efecte que a vega­des tenen els bons amics de les llengües mor­tes: par­len des de dins del cor de les coses, no s'estan d'orgues. Dolors Con­dom i Gra­tacòs, la mes­tra de mes­tres de tots els lla­ti­nis­tes de Girona i roda­lia, la referència ine­lu­di­ble de tots els homes i dones de bona volun­tat que encara lle­gei­xen i esti­men Vir­gili, Horaci, Ciceró o Rutili Namacià, va morir ahir, l'endemà mateix d'haver fet els 90 anys. En feia més de vint que s'havia jubi­lat, però con­ti­nu­ava sent omni­pre­sent, fos on fos que se la reclamés, sobre­tot a la seva apre­ci­ada Uni­ver­si­tat de Girona, d'on va ser la pri­mera pro­fes­sora de llatí, del 1969 al 1974, després de sem­brar el seu amor pels antics entre els alum­nes dels ins­ti­tuts de Requena, Tar­ra­gona i Figue­res, on va ser suc­ces­si­va­ment des­ti­nada abans d'acon­se­guir plaça a Girona i esde­ve­nir la mes­tra ino­bli­da­ble d'unes quan­tes gene­ra­ci­ons d'alum­nes de l'ins­ti­tut Vicens Vives, entre ells l'escrip­tor Miquel Pai­rolí i la filòsofa Fina Birulés.

Pala­mo­sina de nai­xe­ment, recor­dava amb angúnia que les matei­xes sire­nes que cri­da­ven els tre­ba­lla­dors del suro a les fàbri­ques, durant la Guerra Civil ser­vien per avi­sar dels bom­bar­de­jos, però en gene­ral tenia impres­si­ons feli­ces, o aquest era almenys el record que en volia pre­ser­var. Par­lava dels seus mèrits acadèmics amb una tal sen­zi­llesa que no sem­bla­ven sinó con­tri­bu­ci­ons natu­rals que hagués pogut abor­dar qual­se­vol altre, cosa per­fec­ta­ment pos­si­ble, però no pro­ba­ble. En col·labo­ració amb altres lla­ti­nis­tes, va ser fona­men­tal en l'edició del pri­mer dic­ci­o­nari català de llatí i el pri­mer manual per a estu­di­ants de BUP, a més de la tra­ducció dels dos pri­mers volums dels Dis­cur­sos de Ciceró, que no con­ti­nu­a­ria perquè, deia, tan humana, que la can­sava aquell to ele­vat. En lloc d'això, va empren­dre el des­co­bri­ment per al lec­tor català de Rutili Namacià, “l'últim poeta pagà abans que apa­re­gues­sin els escrip­tors cris­ti­ans”, segu­ra­ment molt més pro­per al seu espe­rit obert, que no ente­nia l'interès pel món clàssic si no era per obte­nir-ne apre­nen­tat­ges per al pre­sent.

Res d'arque­o­lo­gia, res de pes mort: el llatí era una part subs­tan­tiva de la seva vida i aju­dava els altres a com­pren­dre que també for­mava part de les seves, encara que ni ho sabes­sin. Una de les seves grans pre­o­cu­pa­ci­ons, en aquest sen­tit, era que els giro­nins con­gues­sin i fes­sin seva la ins­cripció de les Sàtires de Ciceró que Rafael Masó va fer gra­var sota la cor­nisa de l'edi­fici de La Caixa del car­rer Santa Clara pels volts de 1922 i que lamen­tava que passés tan inad­ver­tida. És una citació que parla de labo­ri­o­si­tat i pre­visió, que podrien haver estat divi­ses també de Dolors Con­dom. Avui, però, la que més li escau és la mera­ve­llosa sentència d'Horaci: “Non omnis moriar.” Exacte: no morirà mai del tot.