Tempesta visual

Veient la plaça del Vi dis­sabte a la tarda, curu­lla de mai­nada, impa­ci­ents, il·lusi­o­nats, inqui­ets, fri­sant per acce­dir al Tea­tre Muni­ci­pal, que­dava clar que el Slava's Snows­how és, pos­si­ble­ment, l'espec­ta­cle que més expec­ta­ti­ves ha creat en aquesta edició de Tem­po­rada Alta. No és gens estrany. La pro­mesa de ritu­als màgics, joc, fan­ta­sia, bom­bo­lles, pilo­tes gegants i una tem­pesta de neu són reclams pode­ro­sos. Des de dijous i fins diu­menge han estat un total de sis fun­ci­ons en què el pallasso rus, con­si­de­rat el millor del món, ha des­ple­gat, amb la seva com­pa­nyia, tot el seu ima­gi­nari, generós de sen­sa­ci­ons, emo­ci­ons i com­po­si­ci­ons visu­als, però una mica migrat de con­tin­gut, un punt feble en la cons­trucció. És una de les poques coses que es poden retreure a un espec­ta­cle que és, emi­nent­ment, una experiència estètica, un viatge que comença amb la pla­tea i l'esce­nari del Muni­ci­pal col­gats de «neu», amb una llum cre­pus­cu­lar que can­via l'aspecte usual de la sala, per la neces­si­tat de des­pen­jar les làmpa­des habi­tu­als del tea­tre, i la remor urgent d'un tren que remuga impa­ci­ent, men­tre espera que tots els pas­sat­gers espec­ta­dors ocu­pin els seus llocs.

Final­ment, comença la tra­ves­sia per un món glaçat, a vega­des ama­ble, a vega­des inqui­e­tant. No hi ha cap fil con­duc­tor que lli­gui els números –ni falta que fa–, que a vega­des no són més que imat­ges, flai­xos, excepte la presència dels matei­xos pallas­sos, éssers desu­bi­cats, anàrquics, xim­ples, diver­tits, amb un domini del gest pro­digiós que els per­met con­fe­gir mera­ve­lles com ara a con­versa telefònica d'uns amants, o el comiat d'una altra pare­lla, recre­ada per un sol pallasso, virtuós del mim, amb l'ajut d'un pen­ja­dor, un bar­ret i una gavar­dina. L'esce­no­gra­fia monu­men­tal, el ves­tu­ari aco­lo­rit i cre­ant forts con­tras­tos, la il·lumi­nació exacta i, sobre­tot, la tria musi­cal, pen­sada per apel·lar direc­ta­ment a les emo­ci­ons del públic –sonen en un volum estra­tosfèric peces com Car­ros de foc o Car­mina Burana– són fac­tors que expli­quen la con­tundència de l'espec­ta­cle i l'excel·lent impressió que causa en la majo­ria dels espec­ta­dors. Una genuïna tem­pesta de neu cre­ada a base de watts de llum, ven­ti­la­dors gegants i con­feti, llançats lite­ral­ment con­tra el públic, és el pre­ludi d'un final apoteòsic en què la pla­tea es trans­forma en una mena de Chi­qui­park gegant en el qual públic de totes les edats malda per man­te­nir en l'aire qua­tre immen­ses pilo­tes de colors, i els seus satèl·lits, nom­bro­sos glo­bus de colors. Men­tres­tant, des de l'esce­nari, o les llot­ges, els pallas­sos es miren el desori paci­ents, amb una bar­reja d'indulgència, sor­presa i com­prensió, en una de les millors imat­ges de l'espec­ta­cle. I el magnífic Blue canary, que encara res­sona i res­so­narà durant temps en el nos­tre record.