El Majèstic de Tàrrega

Anys abans de ser un refe­rent de les arts escèniques, Tàrrega va tenir una època d'esplen­dor cine­ma­togràfica, molt ben docu­men­tada pel lli­bre de Pere Domingo Crònica del cinema a Tàrrega. Un segle de records i moments emo­ci­o­nants. Els anys cin­quanta hi va haver qua­tre cine­mes fun­ci­o­nant: l'Ate­neu, que des del 1923 aco­llia pro­jec­ci­ons i espec­ta­cles de vari­e­tats; el Saló Cata­lu­nya, inau­gu­rat el 1932, que per­ta­nyia a la família del mateix autor del lli­bre; l'Ideal Cinema, que s'hi va afe­gir el 1944, i el cinema Majèstic, inau­gu­rat el 29 d'octu­bre del 1949 amb La mies es mucha, pro­ta­go­nit­zada per Fer­nando Fernán Gómez.

Aquest dar­rer és l'únic cinema de Tàrrega que encara fun­ci­ona. Actu­al­ment està ges­ti­o­nat pel Cir­cuit Urge­llenc, que té unes 25 sales,i va anar de ben poc que no es tanqués el 2014, segons Pere R. Aume­des, gerent de l'empresa i admi­nis­tra­dor soli­dari junt amb Mont­ser­rat: “Vam haver de triar entre Molle­russa i Tàrrega. Vam optar per Tàrrega perquè té més població. Va ser una decisió difícil, era un moment en què els cine­mes eren defi­ci­ta­ris.” Van digi­ta­lit­zar les dues sales del Majèstic, i les coses van can­viar radi­cal­ment: el 2015 van pujar el 30% el nom­bre d'espec­ta­dors res­pecte al 2014, que va ser un dels pit­jors de la història.

Sei­xanta anys abans, era ben dife­rent. “Hi havia molta riva­li­tat, fins i tot es van estre­nar algu­nes pel·lícules abans que a Bar­ce­lona”, ens explica en una entre­vista Pere Domingo. Als 60 encara es va afe­gir el Casal Par­ro­quial, que tenia una acord amb CB Films, el dis­tribuïdor de pel·lícules de Uni­ted Artists. “Era un cinema de cape­llans i la gent s'estra­nyava que s'hi pro­jec­tes­sin cer­tes pel·lícules sense gaire cen­sura”, explica Pere Domingo, que guarda molts records d'aquells anys, sobre­tot del cinema fami­liar, el Cata­lu­nya: “L'Ate­neu i el Cata­lu­nya començaven amb tres quarts d'hora de diferència i inter­can­vi­a­ven els rot­lles de pel·lícula. Solien fer la pel·lícula base i la de com­ple­ment, i eren ses­si­ons contínues, n'hi havia que repe­tien. A la mai­nada ens feien posar a les dues pri­me­res files, per no moles­tar. Quan pro­jec­ta­ven el No-Do, ningú estava atent, era un entrar i sor­tir con­tinu de la gent, per anar a fer un cafè, a fumar, als ser­veis... Ni que t'interessés el podies seguir.”

Pere Domingo, que té 64 anys, recorda que “molta gent aga­fava una mica de cul­tura i conei­xia altres països gràcies al cinema”. Ell recorda espe­ci­al­ment els wes­terns de John Ford i, molt de temps després, va acom­plir un somni nas­cut a la sala de cinema, pot­ser veient John Wayne caval­cant per la vall desèrtica que hi ha entre Utah i Ari­zona: “L'any 2000 vaig anar a visi­tar el monu­ment Valley, on John Ford va rodar totes les seves pel·lícules.”