La Girona oberta

Pre­o­cupa obser­var que per a alguns el feno­men de l'estètica és l'única qüestió que jus­ti­fica el seu món, la seva existència i el seu fona­ment del rebuig i la crítica. És evi­dent que en l'àmbit de la cul­tura, l'espe­rit lliure, que no l'estètic, defi­neix deter­mi­nats movi­ments, expres­si­ons cre­a­ti­ves i posi­ci­ons intel·lec­tu­als. Jus­ta­ment aquesta sin­gu­la­ri­tat envers la massa és la que enri­queix cul­tu­ral­ment una soci­e­tat, i a vol­tes és la que l'ha feta evo­lu­ci­o­nar.

Rebut­jar els altres per raó d'una estètica, voler fer callar expres­si­ons cul­tu­rals per qüestió de gust propi i, final­ment, posar entre come­tes a mode de ridi­cu­lit­zació la paraula artista per cri­ti­car-los, denota una rigi­desa impo­si­tiva intel·lec­tual alta­ment pre­o­cu­pant. El con­cepte de “tu sí”, “tu no”, segons el gust i l'estètica que un accepta per raó d'un enco­ti­lla­ment injus­ti­fi­cat, sin­ce­ra­ment pre­o­cupa. Girona és una ciu­tat cada cop més oberta i recep­tiva a les diferències con­cep­tu­als i cul­tu­rals. És per això que Girona és viva. Aquest caràcter és el que ha permès que una escola com EUMES hagi pas­sat a ser un refe­rent més enllà de la nos­tra ciu­tat. El fes­ti­val Escape in de Park no és res més que el resul­tat del diàleg que ha man­tin­gut la ciu­tat durant els dar­rers anys amb la música electrònica i les arts audi­o­vi­su­als. No estem davant d'un fes­ti­val sor­git del no-res, sinó que és la con­seqüència d'un far invi­si­ble per a uns, evi­dent per a uns altres, que obre la ciu­tat a un altre gènere de cul­tura musi­cal. La lli­ber­tat que s'ha de donar a la seva expressió ha de per­me­tre, alhora, gene­rar el sen­tit crític envers aquesta cul­tura musi­cal. Sen­tit crític que ha de defu­gir en la seva valo­ració l'estig­ma­tit­zació frívola i pròpia d'una visió anco­rada al pas­sat. Podem deba­tre –i cal fer-ho– sobre el lloc. Podem deba­tre –i cal fer-ho– si la Devesa és o no el millor espai per a la seva expressió i exhi­bició. Però en aquest debat cal defu­gir el rebuig injus­ti­fi­cat. No estem par­lant d'un movi­ment resi­dual. Par­lem d'una forma d'expressió musi­cal que suma molts ele­ments artístics i que té un públic cada cop més nombrós. Sí, és cert, podríem res­tar indi­fe­rents a aquesta rea­li­tat, mirar cap un altre cos­tat; però això ens faria ser hipòcri­tes envers la rea­li­tat i ens faria bui­dar de con­tin­gut esco­les musi­cals... I, final­ment, ens faria des­con­nec­tar d'un sec­tor de la soci­e­tat.