FRANCESC CABANA
Targetes de crèdit
Ha mort José Ángel Sánchez Asiaín, un dels pocs grans banquers espanyols de la meva generació als quals respectava. El vaig tractar poc, però era fàcil veure que no era tan sols un banquer que només pensava en la generació de beneficis per al seu Banc de Bilbao, sinó que buscava com servir els seus clients. La seva vessant social era visible. Però les necrològiques que s'han publicat sobre aquest bon banquer han inclòs un fet que és una veritat a mitges: que Sánchez Asiaín va ser l'introductor de les targetes de crèdit bancàries. La veritat és que van ser dos els bancs introductors: el Banc de Bilbao amb la Bankamericard –després VISA– i Banca Catalana amb la Mastercharge –després Mastercard–. Com que en vaig ser protagonista, ho tinc molt clar.
La primera targeta que va aparèixer era la Diners Club, el 1950. No era bancària –emesa per un banc– i només servia per pagar als restaurants. Després, als Estats Units va aparèixer l'American Express, que ja era bancària, i altres s'hi van afegir. Al voltant del 1970, en un viatge a Nova York en representació de Banca Catalana, em va sorprendre d'allò més veure com en uns grans magatzems van quedar força desconcertats quan vaig pagar amb bitllets verds, els green americans.
De retorn a Espanya, l'equip de Banca Catalana va posar el fil a l'agulla. El 19 de maig de 1971 –no es pot ser més precís– vaig rebre al meu despatx al passeig de Gràcia de Barcelona Mister Havernas, de Mastercharge, i parlàrem del llançament a Catalunya de la targeta de crèdit Interbank-Mastercharge. Pràcticament al mateix temps es llançaren al mercat la Bankamericard del Banc de Bilbao i la Mastercharge de Banca Catalana. Quatre grans bancs espanyols –Español de Crédito, Central, Hispano Americano i Santander, emeteren la targeta 4B, a través d'una empresa comuna i que no era bancària. El Banco de Vizcaya va emetre també una targeta, però a través d'una filial, o sigui una targeta no estrictament bancària.
El llançament de les targetes va ser una epopeia. Calia signar un contracte amb cada establiment. Recordo l'alegria quan, el març de 1975, El Corte Inglés acceptà la nostra targeta. Amb la informàtica a les beceroles, els bancs havíem d'enviar a tots els clients integrats a la xarxa una relació de les targetes robades o perdudes i els comerços havien de comparar la targeta presentada amb les llargues llistes que tenien sota el taulell. Però el sistema era poc segur i el titular de la targeta robada es trobava amb càrrecs de magatzems, cabarets o cases de barrets que exigien llargues explicacions familiars. Un client nostre va comprar al Japó un abric per a la seva esposa amb la targeta de Banca Catalana i es trobà que les autoritats espanyoles l'acusaven d'evasió de capital. A l'hotel de Nova York on m'hostatjava, a l'hora de pagar la meva estada amb la targeta, em comunicaren que Banca Catalana refusava el pagament, un fet que no podia comprendre. Resulta que vaig utilitzar la targeta el dia de Sant Josep, llavors festa a Catalunya, i les oficines bancàries estaven tancades. Les anècdotes van ser nombroses i diversos el problemes detectats, però el saldo comercial fou clarament positiu.
Descansi en pau Sánchez Asiaín, un bon banquer i un home bo. I que els historiadors prenguin nota que els introductors de les targetes de crèdit bancàries a Espanya van ser el Banco de Bilbao i Banca Catalana.
