anàlisi
Estesve Vilanova
Anàlisis errònies
Podem ha comès l'error de tenir referents internacionals no sempre exitosos. Primer va ser amb el veneçolà Maduro i més tard, amb Syriza. Tots recordem Pablo Iglesias, en el míting de cloenda de campanya a la plaça, quan al costat de Tsipras va pronunciar aquella frase amb el puny enlaire: “Syriza i Podem, ¡vencerem!” Però Syriza va assolir el govern i va entrar en el realisme polític i econòmic acceptant el que demanava Brussel·les. I ara ni Maduro ni Tsipras són un referent per a Podem. El tercer referent, que també va anar a la cloenda de campanya, és el francès Jean-Luc Mélenchon, que té l'avantatge d'haver fet un bon paper en les eleccions però insuficient per poder assolir el poder, fet que li permetrà mantenir el seu discurs.
Els errors a l'hora d'escollir companys de viatge dels populistes són freqüents perquè només falta que algun dels seus companys assoleixi “l'ètica el poder” per perdre ràpidament “l'ètica de les conviccions”, o destrossi el país com ha fet Maduro. I a què es deu aquest fenomen? Segurament hi ha diverses causes, però una de les més importants és la manca de lideratge de persones que tinguin formació d'estadista. El populisme, ja sigui de dretes o d'esquerres, té com a objectiu les properes eleccions i, una vegada han assolit el poder, han gestionat amb les mateixes servituds que han tingut els seus adversaris. No tinc cap dubte que, si Podem guanya un dia el poder a Espanya, seria una espècie de Syriza a l'espanyola. I si guanya Marine Le Pen a França, que desitjo que no ho faci, passaria el mateix que li està passant a Donald Trump.
Els moments conflictius posen en evidència la precària formació o informació dels responsables polítics fins a extrems insospitats, que és quan n'haurien de tenir més. Fer les anàlisis partint de premisses falses porta a conclusions enganyoses, i això és que li ha passat a Alberto Garzón. Davant de tota la brutícia de corrupció que supura en el Canal d'Isabel II, Alberto Garzón va voler posar-se davant de les manifestacions dels virtuosos i, fent ús de la seva ideologia d'esquerres, va fer una piulada culpant de tot aquesta corrupció la privatització del Canal d'Isabel II. El curiós és que aquesta empresa, que es va inaugurar el 24 de juny del 1858, mai ha estat privada. Ara té participació de la comunitat de Madrid, de l'Ajuntament de Madrid i d'altres ajuntaments petits.
Però Garzón, pel que sembla, té tendència a utilitzar per al seu interès polític fets que no tenen res a veure. L'última és la piulada on assegura que “el triomf de Le Pen és fill del liberalisme”, una anàlisi que objectivament no s'aguanta perquè el que ha estat el proveïdor de vots a l'extrema dreta sempre ha estat l'extrema esquerra. De fet, quan es van saber els resultats de la primera volta de les eleccions franceses, l'homònim de Podem, Jean-Luc Mélenchon, no va assolir cap de les dues places per anar a la segona volta i es va negar i s'està negant encara a donar suport a Emmanuel Macron posant en una equidistància Macron i Le Pen. L'extrema dreta i l'extrema esquerra francesa populista tenen com a arguments de força culpar de la situació actual el liberalisme, la globalització, el lliure mercat, la Unió Europea, i una fixació contra les grans empreses i les multinacionals. Veure una anàlisi dels seus programes sorprèn per les similituds.
Hi ha uns fets objectius que posen en qüestió aquesta afirmació de culpar el liberalisme de la força de l'extrema dreta francesa. Als països del nord, que són els més liberals, els populistes econòmics no tenen gaire força, mentre que sí que en tenen al sud, i especialment a França, que és un dels països menys liberals de la Unió Europea. En l'informe de la Fundació Heritage sobre l'índex de llibertat econòmica del 2016, de 178 països França ocupa el 75è lloc, amb un índex d'obertura només del 62,3, ocupant plaça prop d'Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, països on té més força el populisme d'esquerres.
