Parlar per parlar

Fa un temps, un peri­o­dista que segueix l'actu­a­li­tat política i que, per tant, ha d'anar a les rodes de premsa que fan periòdica­ment els polítics em deia que molt sovint s'adona que tot el que es diu és com una gran bom­bo­lla sense cap con­tin­gut. És pura­ment i sim­ple­ment un exer­cici de par­lar per par­lar, amb l'objec­tiu únic de tro­bar-se l'endemà un titu­lar, però res més. El meu amic atribuïa a dos fets aquesta vacuïtat: que no hi havia substància a trans­me­tre i que, en algun cas en què hi havia matèria, qui la trans­me­tia era un inculte en allò que es par­lava i no podria trans­me­tre la infor­mació amb pre­cisió i cor­recció. Això forma part d'aquesta dic­ta­dura de l'esca­lafó en la qual el líder ha de ser sem­pre qui parla públi­ca­ment encara que el tema no sigui de la seva incumbència, i el més trist és que sovint, callat, l'acom­pa­nya l'expert que per res­pecte assen­teix a les bar­ba­ri­tat que escolta.

Aquesta set­mana hem tin­gut dos exem­ples clars d'aquesta manera de fer política sense substància, mal­grat els moments de difi­cul­tats, i seria asse­nyat que els polítics només par­les­sin per dir coses sen­sa­tes, per recu­pe­rar part del crèdit que han per­dut. El descrèdit inter­na­ci­o­nal del pre­si­dent espa­nyol, José Luis Rodríguez Zapa­tero, és la con­seqüència d'aques­tes pràcti­ques: de les «geni­a­li­tats», de les impro­vi­sa­ci­ons i de les ocurrències sobre temes impor­tants. Celes­tino Cor­bacho va voler un titu­lar, i el va tenir quan va quan­ti­fi­car l'eco­no­mia sub­mer­gida. I va ser un titu­lar que va anar més enllà del pri­mer impacte mediàtic, perquè, sor­pre­nent­ment, va ser desau­to­rit­zat pel secre­tari d'estat d'Eco­no­mia, José Manuel Campa, que va dir que és «atre­vit» fer unes decla­ra­ci­ons que no tenen base científica. I el minis­tre de Tre­ball, l'endemà, va rec­ti­fi­car i va adme­tre que no tenia cap base científica ni estadística; era pura pan­carta. Jordi Hereu, l'alcalde de Bar­ce­lona, també va voler fer el seu titu­lar amb inten­ci­ons clara­ment elec­to­ra­lis­tes, amb la pre­tensió de la can­di­da­tura olímpica d'hivern del 2022. La seva acti­tud és de manual: quan la gestió del dia a dia és un des­as­tre, enfo­quem un objec­tiu llunyà i dis­trau­rem l'atenció. Aquest estiu Bar­ce­lona ha estat por­tada dels prin­ci­pals dia­ris inter­na­ci­o­nals, que han infor­mat de la degra­dació fins a extrems impen­sa­bles de la con­vivència ciu­ta­dana, i també ha estat notícia la inse­gu­re­tat. Tenim encara per tan­car comp­tes pen­dents, no gaire clars, del famós Fòrum, i enguany les finan­ces de l'Ajun­ta­ment estan sota la tutela de la Gene­ra­li­tat perquè les des­pe­ses són molt supe­ri­ors als ingres­sos. Amb aques­tes cre­den­ci­als, pre­sen­tar una ini­ci­a­tiva així, per elec­to­ra­lisme, em sem­bla una insolvència política i una inconsciència. Hi ha mol­tes ciu­tats del món que bri­llen sense haver estat mai olímpi­ques, i ara el nos­tre futur com­porta necessària­ment l'esforç de tots perquè no es rebai­xin les dota­ci­ons a les uni­ver­si­tats i a la recerca; la resta és sim­ple­ment política de pa i circ, i par­lar per par­lar.