Europa, sense cap dubte

Estem enfa­dats amb Europa. Els inde­pen­den­tis­tes, perquè no fan cap cas a les recla­ma­ci­ons de Cata­lu­nya. Els que no ho són, perquè veuen en Europa una casa de bar­rets sense mes­tressa. Els dos tenen raó. Però Cata­lu­nya haurà de pro­cu­rar man­te­nir-se vin­cu­lada a Europa, perquè no té altra alter­na­tiva. O és que no som un país euro­peu? Àfrica comença als Piri­neus, deien abans de la guerra els nos­tres veïns del nord, però nosal­tres som euro­peus per llen­gua, per cul­tura, per tra­di­ci­ons, per totes les raons.

Quan Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent, tard o d’hora ho serà, haurà de fer una apro­xi­mació a la Unió Euro­pea, prèvia a la inte­gració, si un dia acon­se­gueix que Espa­nya aixe­qui el veto que tenen tots els estats mem­bres a l’hora d’accep­tar nous mem­bres. No serà el M. Rajoy dels papers de Bárce­nas qui ho farà, però pot­ser es pro­duirà el mira­cle que un altre cap del govern ho faci, gràcies a les pres­si­ons d’un pre­si­dent de la Unió Euro­pea que té una torre a la Costa Brava o pel con­sen­ti­ment d’una bona part dels estats mem­bres que han rebut lliçons històriques. La història de la Unió Euro­pea és magnífica. Els homes –no recordo cap dona– que posa­ren els fona­ments de la Unió eren polítics de gran nivell i prou ambi­ci­o­sos per saber que havien de sor­tir del forat negre creat per la Segona Guerra Mun­dial entre les grans famílies euro­pees. Gosa­ria dia que si hi hagués una ter­cera guerra, encara que fos més limi­tada i amb menys bai­xes, però des­as­trosa com totes les guer­res, sor­ti­rien com un bolet l’ale­many Ade­na­uer, l’italià De Gas­peri, el belga Spaak i els fran­ce­sos Mon­net i Schu­mann, que posa­rien ordre en aquesta casa de bar­rets sense mes­tressa i li dona­rien un impuls enda­vant, de manera que hi hagués un sol sis­tema fis­cal a Europa, un sol sis­tema finan­cer, un sol sis­tema social, i ganes de con­ti­nuar el procés d’uni­fi­cació.

La història ens explica un fet ben trist: només les guer­res o els grans tras­bal­sos inter­na­ci­o­nals acon­se­guei­xen superar els egois­mes gene­rals. Això és apli­ca­ble a Europa i a Cata­lu­nya. Cal que arri­bem a una situ­ació límit per ado­nar-nos que estem fent una bes­ti­esa i hem de fer marxa enrere o enda­vant. La història està plena d’aques­tes situ­a­ci­ons. Si no hi ha un argu­ment extra­or­di­nari, la huma­ni­tat és incapaç de pren­dre deci­si­ons sàvies, que reque­rei­xen unes con­ces­si­ons a canvi de gua­nyar-ne d’altres. Actu­al­ment, tenim uns governs que fan pena. El pre­si­dent de la UE, Juncker, va faci­li­tar quan era cap del govern de Luxem­burg que 30 o 40 mul­ti­na­ci­o­nals tras­lla­des­sin la seva seu social al seu país a canvi d’una taxa fis­cal molt baixa. Aquesta és la gent que diu que Cata­lu­nya no pot sor­tir d’Espa­nya, men­tre Rajoy recorda que “España es una i no cin­cu­enta y una”. Europa és un mosaic d’estats. L’actual UE en té 27. En que­den fora pobles rics com Noru­ega o Suïssa. Perquè no crec que ens interessés ser una Andorra, un Prin­ci­pat de Mònaco, San Marino o Liech­tens­tein. Cata­lu­nya és Dina­marca o Holanda.

La Unió Euro­pea pretén ser una con­fe­de­ració d’estats. Els seus mem­bres, que tenen totes les lli­ber­tats, en cedei­xen algu­nes voluntària­ment al govern cen­tral euro­peu: ambai­xa­des i un exèrcit comú, la política monetària i bancària –estan cedi­des en part. La fis­cal i labo­ral, encara no cedi­des, són impres­cin­di­bles. La resta s’hau­ria de tre­ba­llar. Tenir uns bons polítics és fona­men­tal. Jo m’hi apunto.