Amors i odis

Els amors i els odis poden tenir con­seqüències econòmiques. Vol­dria ana­lit­zar-ho perquè la paraula odi ha sor­tit molt sovint en les que­re­lles con­tra els nos­tres diri­gents sobi­ra­nis­tes. Entre altres coses els acu­sen d’inci­tació a l’odi. He mirat el que diu el dic­ci­o­nari: l’odi és un sen­ti­ment pro­fund de mal­vo­lença envers algú; repugnància pro­funda per alguna cosa. No hi ha hagut cap que­re­lla per inci­tació a l’odi con­tra la poli­cia que ato­nyi­nava gent de tota mena que volia votar el pri­mer d’octu­bre. Per tant, més aviat ho feien per amor, com el pare que estira les ore­lles al fill que no vol anar a escola. Arri­bats a aquest nivell de poca-sol­ta­des, hi puc afe­gir que com que el minis­tre de Justícia es diu Català i la per­sona que va per­dre un ull per una bala de goma dis­pa­rada per la poli­cia es diu Español, podríem dir que “un català va fer per­dre un ull a un espa­nyol amb una bala de goma”.

Tor­nem a l’eco­no­mia estricta. Es torna a par­lar de boi­cot a pro­duc­tes cata­lans. Segons els meus conei­xe­ments com a inves­ti­ga­dor, el pri­mer boi­cot va ser al vol­tant del 1843, ara fa 174 anys, més d’un segle i mig. Que jo sàpiga no hi ha hagut mai boi­cot català a Espa­nya. Els cata­lans som els pri­mers con­su­mi­dors de vi de la Rioja, del per­nil de Jabugo i de tan­tes delícies ali­mentàries que tenen els nos­tres veïns. Els boi­cots espa­nyols acos­tu­men a durar unes set­ma­nes. Abans, els pro­duc­tors cata­lans no tenien alter­na­tiva al mer­cat cas­tellà, de manera que si no venien ja podien llançar la pro­ducció, però ara tenen el món i espe­ci­al­ment la Unió Euro­pea. No gosa­ria dir que en cap d’aquests casos hi hagués odi per les dues ban­des. Els cata­lans, com a màxim, ens empre­nyem; que, també segons el dic­ci­o­nari, sig­ni­fica enut­jar-se for­ta­ment; un qua­li­fi­ca­tiu que queda per sota de l’odi. Han sen­tit mai que un fis­cal hagi pre­sen­tat una que­re­lla perquè algú s’ha empre­nyat?

Però seria absurd i nega­tiu per les dues ban­des que Cata­lu­nya no comprés arti­cles a Espa­nya i que Espa­nya no fes el mateix amb Cata­lu­nya. Tots dos hi sor­tiríem per­dent. Les bara­lles són sem­pre nega­ti­ves per a l’eco­no­mia.

Un dels lli­bres més interes­sants que s’han publi­cat aquests dar­rers 20 anys es diu Cata­lans a Espa­nya. És un lli­bre d’inves­ti­gació. Es con­cen­tra en el segle XIX i demos­tra la importància que va tenir l’escam­pada dels cata­lans per les regi­ons espa­nyo­les per ven­dre pro­duc­tes cata­lans, espe­ci­al­ment tei­xits. Molts d’ells es que­da­ren allí i els des­cen­dents encara acos­tu­men a viure-hi. No hi havia odi sinó més aviat amor, ja que molts es casa­ren i arre­la­ren a Cas­te­lla, Anda­lu­sia, Aragó, Galícia, etc. La Feria de Abril de Sevi­lla va ser cre­ada per un català, la prin­ci­pal marca gallega de peix enllau­nat era cata­lana; el pri­mer banc d’Astúries va ser creat per un català; el pri­mer fabri­cant de suro d’Extre­ma­dura era català. Fa uns anys, en aga­far l’aeri per pujar al Teide, ens va ven­dre els bit­llets un català pin­to­resc que por­tava bar­re­tina i remu­gava que els cana­ris no sabien tre­ba­llar.

Sobren les que­re­lles per inci­tació a l’odi con­tra els nos­tres repre­sen­tants i amics. També sobren les altres, si no volen que els cata­lans empre­nyats ele­vin un grau el seu estat d’irri­tació. Si volen fer de Cata­lu­nya un poble sotmès, tots hi per­drem. Però mai l’odi.