La bondat i la dignitat

De vega­des se’n va gent que, amb la seva vida, qüesti­ona alguns dels valors en els quals s’ha ins­tal·lat la praxi de la vida pro­fes­si­o­nal i pública. Les empre­ses i els espe­ci­a­lis­tes que hi col·labo­ren s’esfor­cen a bus­car i pro­mo­ci­o­nar can­di­dats amb talent, amb bons currículums acadèmics i pro­fes­si­o­nals, amb pro­gres­si­ons bri­llants de res­pon­sa­bi­li­tats, etc. Sovint tant els can­di­dats com els matei­xos entre­vis­ta­dors com­par­tei­xen tàcita­ment allò que les empre­ses –i la soci­e­tat, en gene­ral– valo­ren com a clau de l’èxit: la rapi­desa de reacció, la capa­ci­tat per adap­tar-se, una imatge deci­dida, un dis­curs fàcil i esmo­lat, l’ambició mesu­rada, la fle­xi­bi­li­tat per can­viar de cri­teri quan les cir­cumstàncies ho exi­gei­xen, l’habi­li­tat per assu­mir el lide­ratge dels equips, etc. Totes aques­tes com­petències serien encara més exi­gi­bles a aquells que gosen assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques o repre­sen­ta­ti­ves.

Tan­ma­teix, ni als uns ni als altres ningú no els pre­gun­tarà sobre el nom­bre de caps que han hagut d’aixa­far per arri­bar on són, o el nom­bre d’ene­mics –i cadàvers– que han dei­xat pel camí, o les vega­des que han can­viat de jec o s’han abai­xat els pan­ta­lons, o les pors que han hagut de dis­si­mu­lar sota la màscara de la pro­fes­si­o­na­li­tat o del seu càrrec, o si són feliços de debò o només ho fan veure.

Els títols, els càrrecs, els diners, l’esta­tus o el poder no garan­ti­ran ni la seva feli­ci­tat ni l’èxit de les seves empre­ses o ins­ti­tu­ci­ons. No cal res de tot això per viure –i anar-se’n– amb la consciència tran­quil·la. La bon­dat –no pas el bonisme pater­na­lista–, la mirada neta i la dig­ni­tat davant la vida i els altres van molt més enllà de les con­jun­tu­res d’una entre­vista, d’una feina, d’una pro­pi­e­tat o d’un càrrec deter­mi­nats. La majo­ria s’adona massa tard d’allò que deixa veri­ta­ble empremta.