Només el set per cent?

Un estudi recent posa de mani­fest que els alts direc­tius de les empre­ses, és a dir, els mem­bres del comitè de direcció o fins i tot del con­sell d’admi­nis­tració, només són cons­ci­ents, de mit­jana, d’un set per cent dels pro­ble­mes de les seves orga­nit­za­ci­ons. Això vol dir, és clar, que igno­ren la resta de qüesti­ons que afec­ten els seus emple­ats o tre­ba­lla­dors. Si l’estudi està ben fet, n’hi ha per llo­gar-hi cadi­res. Perquè, com és fàcil de cal­cu­lar, els direc­tius no són cons­ci­ents del noranta-tres per cent de les coses que, en teo­ria, es tro­ben sota el seu con­trol. Aquest nivell d’ignorància és extra­or­dinària­ment alt i explica, almenys en bona part, el fet que la majo­ria de tre­ba­lla­dors de les empre­ses no se sen­tin gaire invo­lu­crats en el supo­sat “pro­jecte comú”.

Però, ben mirat, això no és estrany. Els humans som experts a cons­truir al nos­tre vol­tant un poderós mur que ens aïlla de tot el que no volem veure. Esbi­ai­xem la rea­li­tat d’acord amb els nos­tres interes­sos i ho fem tan bé que mol­tes vega­des no en som ni cons­ci­ents. El premi Nobel d’eco­no­mia Daniel Kah­ne­man ha escrit sobre aquest tema als seus magnífics lli­bres Pen­sar rápido, pen­sar des­pa­cio i, més recent­ment, Ruido. Kah­ne­man afirma que de manera habi­tual defor­mem allò que hi ha al nos­tre vol­tant fent ser­vir diver­ses estratègies que ho ama­guen, ho dis­si­mu­len o ho cap­gi­ren. Per exem­ple, esco­llint la infor­mació que ens interessa i menys­pre­ant la que no s’ajusta a les nos­tres expec­ta­ti­ves. O dei­xant-nos arros­se­gar per algú a qui admi­rem i no fent cas a una altra per­sona a qui no podem veure ni en pin­tura.

Però, tor­nant al tema de l’arti­cle, ¿què és el que no veuen els direc­tius? Doncs, per exem­ple, pen­sen que tot va bé a l’empresa perquè només pre­gun­ten a les per­so­nes que saben que els diran que tot va bé. I quan es tro­ben algú amb una opinió contrària faran veure que l’escol­ten però nor­mal­ment inten­ta­ran treure-se’l del damunt amb més o menys con­tundència. També pot ser que pen­sin que els nivells de satis­facció dels emple­ats siguin més alts del que real­ment són. O pot­ser ni els importa. O que no siguin en abso­lut cons­ci­ents de l’efecte nega­tiu que gene­ren molts dels seus com­por­ta­ments sec­ta­ris i, a vega­des, mafi­o­sos. Els estu­dis recents sobre la desim­pli­cació de molts tre­ba­lla­dors a les seves empre­ses són, excepte algu­nes excep­ci­ons pun­tu­als, molt con­tun­dents: la majo­ria de dones i homes d’empresa tre­ba­llen per gua­nyar-se la vida, fan bona­ment el que poden però no se sen­ten en abso­lut impli­cats en cap propòsit ni pen­sen que tots estem al mateix vai­xell remant en la mateixa direcció.

Molt sovint, aquests propòsits els escri­uen els matei­xos direc­tius que igno­ren la majo­ria de coses que pas­sen a la seva empresa, sense moles­tar-se ni a pre­gun­tar si la gent s’hi sent ali­ne­ada. Es poden comp­tar amb els dits de la mà les orga­nit­za­ci­ons que real­ment fan les coses amb una mica de res­pecte per l’opinió de tot­hom. Una llàstima. Pot­ser la intel·ligència arti­fi­cial ens ofe­rirà algu­nes solu­ci­ons en un futur no gaire llunyà. Sem­bla que els humans, tot solets, no ens en sabem sor­tir gaire.

Com he escrit algu­nes vega­des, tot can­vi­a­ria bas­tant si els direc­tius i els pro­pi­e­ta­ris de les empre­ses es dei­xes­sin ava­luar pels seus emple­ats, i de manera vin­cu­lant. Com és pos­si­ble que l’ava­lu­ació només cir­culi de dalt a baix? Com ha sug­ge­rit el pro­fes­sor de la Lon­don Busi­ness School Gary Hamel, cal­dria imple­men­tar meca­nis­mes potents d’ava­lu­ació cre­uada per tal que els òrgans de govern pogues­sin tenir una infor­mació més nítida i menys esbi­ai­xada de l’efecte que té la seva acció sobre la gent. Hi ha empre­ses impor­tants que ja ho estan fent. Uto­pia?

Si volem cons­truir un futur empre­sa­rial millor, cal reno­var molts dels meca­nis­mes de poder que encara són vigents a la majo­ria d’orga­nit­za­ci­ons. D’una manera o d’una altra hem de demo­cra­tit­zar les empre­ses, per por que això faci a alguns. I demo­cra­tit­zar no vol dir ser assem­ble­a­ris ni sumir-nos en el caos, que tot­hom esti­gui tran­quil. Ser demòcrata vol dir ser trans­pa­rent, llui­tar con­tra els biai­xos cog­ni­tius i els meca­nis­mes de defensa irra­ci­o­nals i dia­lo­gar, sobre­tot dia­lo­gar. No hi ha res menys democràtic que la pre­potència.