“Els preus dels aliments haurien d’estar regulats”

Nosaltres vam posar una cronologia molt ràpida perquè fos efectiu a mitjans d’any. La reducció de la jornada laboral va ser un acord de govern entre Sumar i el PSOE i el procés de negociació es va iniciar a partir de la investidura, que es va ajornar perquè, òbviament, primer s’havia d’aprovar la llei d’amnistia. Tot i així, abans ja va començar a haver-hi reunions de diàleg social, entre patronal, sindicats i govern, per entrar a treballar en el tema. Però ja la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) no ho va posar fàcil.

En aquestes reunions la CEOE va estar jugant a una estratègia de dilatar les negociacions a veure si petava la legislatura abans, fins que va optar per blindar-se i sortir del marc de la negociació quan Josep Sánchez Llibre, vicepresident de la CEOE i president de Foment de Treball, va donar a entendre que Junts no donaria suport a la reducció de la jornada laboral. I aleshores va ser quan vam decidir fer un canvi d’estratègia. Es va signar un acord entre sindicats i govern i es va decidir que seguís un procés parlamentari de projecte de llei. Així, ho va aprovar el Consell de Ministres i després ha de passar al Congrés dels Diputats. Amb aquest sistema, primer s’ha d’acceptar a tràmit i després hi ha un període d’esmenes. Nosaltres el que hem plantejat als grups polítics és fer un procés de negociació via esmenes a tres bandes: patronal, govern i sindicats. Demanem que es respecti el text fruit d’una negociació. Per això l’acord que hem signat amb el govern és un acord bàsic de reducció de jornada laboral a 37 hores i mitja, desconnexió digital i control horari. I és molt bàsic i molt clar perquè a partir d’aquí fem el procés de negociació.

El tràmit requerirà entre 4 i 6 mesos de temps; per tant, podríem estar parlant de la seva aprovació dins del primer semestre, i no es portaria l’aplicació a convenis col·lectius fins al desembre del 2025.

No depèn només de la voluntat de les parts, sinó també de la conjuntura política, que a vegades pot marcar el calendari. Nosaltres volem negociar i veig que la patronal està més oberta. Espero que no ens passi com en el debat de la reforma laboral, que va arribar en un moment amb molt enrenou polític i altres qüestions pendents, es va enverinar i es va acabar aprovant de rebot perquè un diputat del PP es va equivocar.

Jo no era el primer cop que el visitava: ja hi vaig anar el 2018. Però ara, en aquest procés que s’ha obert de debat parlamentari, volíem que Junts conegués de primera mà el nostre parer, perquè fins aleshores només tenia el de la patronal. Aquesta és una reunió que nosaltres havíem començat a gestionar al febrer o el març de l’any passat i que s’havia anat dilatant per diferents raons, i en vam sortir satisfets. És el moment de parlar amb tots els grups i amb el portaveu que calgui allà on calgui. És el moment de trobar un acord global, perquè és així com s’aconsegueix, a més, que l’economia tingui èxit.

Doncs perquè, malgrat tot el que han evolucionat la societat i l’activitat econòmica, mantenim els horaris que es van fixar als anys vuitanta, amb un model organitzatiu molt allunyat de l’actual. A banda de certs sectors industrials, la majoria de les activitats continuen regint-se per horaris de fa 40 anys. Aquesta reducció està emmarcada en una qüestió més global: donar unes condicions de treball millors. Els valors han canviat, la societat ja no aspira a fer hores extres per comprar una segona residència, ara volem tots més temps per gaudir-lo, no només els joves. Que quedi clar per endavant que nosaltres, quan plantegem pròpiament la reducció del temps de treball, no pretenem només treballar menys, sinó que es pugui viure millor, en un entorn mentalment més sostenible, en un entorn en què hi hagi veritables polítiques d’igualtat, en un entorn en què es tingui en compte la salut mental tant a la feina com en la vida. Hem de fer allò que diu una cançó d’en Raimon: “Tot és urgent i res no s’acaba.”

Sí, reconeixem que hi ha certs sectors i empreses on és més complicat implementar una reducció de la jornada laboral setmanal. Nosaltres el que sí que no farem és excloure sectors o empreses de dimensió reduïda de l’acord, tenim molt clar que ha de ser global. Podem parlar de la gradualitat a l’hora d’implementar-ho perquè tothom, amb la gradualitat que necessiti, pugui arribar-hi. Hi va haver un moment en la negociació que ja es va començar a definir un projecte del ministeri per a petites i mitjanes empreses que es deia “360 graus”, però es va aturar quan la patronal va sortir del diàleg. És veritat que, en molts casos, les patronals adopten una posició defensiva en lloc de proactiva.

Per a nosaltres, una reducció de la jornada laboral a 37,5 hores és només l’inici. La nostra proposta es basa en una gradualitat que passa de les 35 fins a les 32 hores de jornada laboral setmanal, que seria la jornada de quatre dies, sense que es redueixi el salari. És un punt molt determinant per a nosaltres. Això s’aplica a jornada completa i també a contractes parcials, en proporció. Pot semblar lluny, però si nosaltres no insistim i persistim, les millores no arribaran. Nosaltres diem que això ens va bé com una primera parada, com un primer estadi per a més coses, però tot ha d’anar amb gradualitat. Hem de trobar punts intermedis per arribar-hi. Per exemple, aquestes empreses en què és més difícil es podrien acollir a un còmput anual, podent generar més dies festius sencers, i s’assoliria la reducció. A la UGT de Catalunya, des de principis dels anys 2000, ja tenim la jornada de 35 hores amb còmput anual. Això dona més flexibilitat. Tenim dies de teletreball i, per exemple, els dies 24 i 31 de desembre són festa, també el 23 de juny i altres dies. Això es pot aplicar a molts sectors. Jo crec que hi ha marges per a tothom. Al final, tots hi podem sortir guanyant. Això és el que hem de plantejar: un projecte per viure millor. Hi ha molta inquietud en aquest tema perquè estem en un període molt estressant. Votin el que votin, hi ha interès pel canvi. De fet, després d’anar a veure Puigdemont, se’ns va apropar un grup de gent que ens deien: “Jo soc de Junts i nosaltres hi estem a favor.”

La negociació col·lectiva, per si sola, no sempre rebaixa la jornada laboral, perquè, quan hi ha una negociació entre dos, si un no vol no s’aplica. Per això cal una llei que permeti aquesta adaptabilitat i que arribi a tothom. Si no es fa així, només s’aplicarà en sectors amb més força sindical. En sectors precaris no hi haurà la força per aconseguir-ho. I són precisament aquestes àrees les que més s’ho mereixen.

Estic convençut que les bones dades de l’economia espanyola i catalana són fruit, en part, dels acords de diàleg social. Des de la pandèmia cap aquí, amb acords de diàleg social i seguretat als treballadors i a les empreses, l’economia va millor. És com s’ha aconseguit augmentar el salari mínim interprofessional, que ha estat una mesura molt important des que es va acabar el govern del PP, que estava en una forquilla d’entre 600 i 700 euros, fins als 1.100 euros que es va pactar, i ara esperem que arribi a 1.200. Això no ha destruït l’economia com alertava algun governador del Banc d’Espanya, sinó tot el contrari. Per tant, la reducció del temps de treball va en la mateixa línia. Si la gent té més temps per fer altres coses i, evidentment, se li respecta el salari, això serà també una inversió en el conjunt de l’economia.

Aleshores, quan l’economia tenia un petit refredat, els contractes temporals es deixaven de renovar. Gràcies a la reforma laboral i a la conversió en contractes indefinits, en la darrera crisi de preus i d’inflació aquest col·lectiu no va ser acomiadat i aquesta gent ha seguit consumint. Per tant, aquesta estabilitat és un dels elements clau per seguir apostant per aquesta millora global. Això ja ho deia l’Anton Costas, president del Consell Econòmic i Social (CES) amb dades de l’INE d’Espanya: una persona, amb el mateix salari, si té un contracte indefinit, està més segura per consumir o fer despeses extres que si té un contracte temporal.

La guerra d’Ucraïna i altres factors externs han tingut un impacte en la inflació i els preus que ha acabat absorbint les millores acordades en el diàleg social i, per tant, les famílies han perdut poder adquisitiu. També hi ha sectors que han aprofitat aquesta excusa per augmentar preus d’una manera desmesurada. Això tensiona encara més un context en què ja hi havia dificultats. Això que diré pot sonar molt bolivarià, però, de la mateixa manera que a Europa hi ha un control dels tipus d’interès, hi hauria d’haver una major regulació en el preu dels aliments, per assegurar-nos que no impacti tant en l’economia familiar. I el mateix dic en el cas del lloguer de pisos.

Ens trobem en una crisi de lloguer. Els preus han pujat molt, i això afecta especialment les grans ciutats. La situació s’ha descontrolat, en part pels pisos turístics, que expulsen residents locals. Calen polítiques per regular aquest mercat, igual que es fa en altres àmbits com l’energia. És necessari equilibrar els interessos de totes les parts. A llarg termini, necessitem una societat més justa, amb millors condicions laborals i una distribució més equitativa de la riquesa. Això només s’aconseguirà amb polítiques valentes i un compromís real de tots els actors socials i polítics.

Sí, aspiro a la reelecció i de moment no hi ha cap altra candidatura, però pot canviar a última hora, perquè el nostre sistema d’elecció continua sent el tradicional, sense primàries.