“La terra agrícola ara és més per especular-hi que no per treballar-la”

Soc diabètic i si no faig exercici se’m dispara el sucre. Tinc la sort de viure a pagès i tenir la terra a tocar, on sempre hi ha coses a fer. Així que ens mantenim actius tot i estar jubilats. Hi ha temps per a tot i no desconnecto del que passa al sindicat en clau de comarca.

Aquest model sindical ha estat possible perquè molts homes d’arreu de Catalunya li han dedicat molt del seu temps per recuperar el prestigi social de l’ofici. Ser de pagès a Mataró, quan jo era adolescent, en una ciutat industrial, era sinònim d’ignorant, de gent amb poca cultura, quan no era veritat. Només cal mirar la història i veure, per exemple, el paper que va tenir abans de la guerra i durant la guerra la Unió de Rabassaires, el principal sindicat, per entendre que era una gent molt formada. A mi aquest menyspreu a la pagesia em va fer molt mal i ho vaig acabar de superar del tot al costat de la Unió de Pagesos.

Poca broma, amb l’avellana, que va durar vuit mesos seguits. Cada dijous, en un poliesportiu d’un poble diferent, una gran assemblea sectorial, d’un miler de persones o més, i llavors, al cap de dos o tres dies, accions a les carreteres. N’hi va haver d’altres de sonades, amb tots els sectors de producció implicats, per millorar les condicions de treball i de vida de la pagesia, també per millorar el futur: d’això es tractava i d’això es tracta encara.

Fa 30 anys, el futur del camp ja pintava malament; ara estem pitjor. El gran repte és el relleu generacional.

En primera generació no ha estat així, perquè els quatre fills i la filla han seguit, però si ens fixem en els nets ja anem baixant i només n’hi continuen dos. Per tant, a cada bugada estem perdent tres llençols. I aquesta és una problemàtica de país, perquè si no garantim aliments de proximitat i de qualitat, amb garanties de seguretat alimentària, no ens ho faran des de fora. I en posaré un exemple, amb el cultiu de la patata.

Les de Mataró van ser de les primeres a arribar al mercat d’Anglaterra amb una denominació d’origen, i s’etiquetaven en anglès perquè el govern de la dictadura de Primo de Rivera, als anys vint, no va permetre que es posés en català. Els nostres avis i besavis, molt intel·ligents, les van exportar i es van convertir en un dels aliments més importants consumits en plena Revolució Industrial. Aquí de vegades se’n produïen, amb varietats autòctones, tenint en compte que estàvem seleccionant un producte que va venir d’Amèrica. Aquest cultiu desapareix del tot amb la incorporació al mercat europeu. Un gran país productor de patata, que és França, tenia grans excedents i amb la xarxa de cooperatives comença a envair el mercat. Els pagesos no se’n surten per exigir uns preus justos.

Sense un sistema de protecció, és molt difícil competir, perquè no controlem ni els preus ni el mercat. Però si, a més a més, hi ha els tractats preferencials en països tercers, com pot ser el Marroc a canvi del banc de pesca, o pot ser ara Mercosur... Lògicament, això... ensorra el que es fa aquí. Caldria una articulació sindical a escala europea i això afavoriria una conscienciació com la que tenen a França, on de fa temps es van mentalitzar que els seus productes eren els millors i els que primer es consumien. Aquí s’està fent un esforç per acreditar productes artesanals i per donar-los valor, com els formatges, que són una bona alternativa a la ramaderia.

És complicat definir una política agrària, entre tants països amb agricultures molt diferents. Brussel·les, en matèria d’agricultura, pot fixar les relacions amb l’exterior i si hi ha d’haver aranzels. Però és cada país el que decideix sobre polítiques de modernització, d’incorporació de joves, d’assessorament tècnic, de formació reglada i no reglada. A França es facilita l’accés als qui volen treballar la terra i a Holanda l’arrenden per a tota la vida als pagesos i passa a futures generacions perquè no s’hi especuli. Aquí fa la impressió que la terra agrícola ara és més per especular-hi que no pas per treballar-la. Ha quedat en el pòsit que la terra sempre es podrà requalificar per urbanitzar i que pujarà de valor.

En l’època del tripartit, es va aprovar el pla director urbanístic del sistema costaner per preservar les poques terres que queden aptes per a l’agricultura. Amb aquestes terres, no s’hi pot especular. Han passat vint anys i, tot i les pressions que han existit per urbanitzar, com a la zona de les Cinc Sénies de Mataró, s’ha respectat. A Santa Susanna tenim el pla de Balasc, que és un rectangle que fa un quilòmetre quadrat de terra fèrtil. Ara l’alcalde prioritza altres activitats i especulacions i tira endavant un projecte que no té res a veure amb l’agricultura, sinó amb el turisme. El més greu és que les instàncies superiors que hi tenen competències fan veure que no ho veuen i el deixen fer. S’ha tirat pel dret i entre contenciosos i en espera de judicis passaran els anys, i mentrestant ell s’ha sortit amb la seva destrossant el territori. Seguirem lluitant perquè no es guanyi la batalla i marqui un precedent.

Cada cop serà més difícil. Entenc que és del tot contradictori i un problema de país. No parem de repetir que necessitem pagesos per abastir-nos, però a la vegada no ens en queden. Per tant, s’han de crear les condicions perquè l’ofici sigui accessible, que pugui incorporar gent jove, encara que no siguin de pagès, que es pugui desenvolupar amb unes qualitats econòmiques perquè sigui atractiu i un ofici valorat.

Estem perduts amb tanta burocràcia. Això per a una empresa gran no és un problema, perquè hi té gent especialitzada. A les explotacions familiars, les hores al despatx les deixem de treballar al camp i no es pot arribar a tot. Són models d’empresa o d’explotació diferents, i això ha fet esclatar les mobilitzacions a escala europea. Fa 30 anys, el llibre de camp, en el qual s’ha d’apuntar tot per tenir-ne un control absolut, no existia. Controlar nitrats i residus de pesticides en les plantes no es pot fer amb papers. Això necessita inspeccions sense avisar, amb funcionaris eficients, per agafar mostres del producte i hores al laboratori.

Els efectes de la sequera canviaran els cultius. Al Maresme, com que d’aigua no n’hem tingut mai, ja estem acostumats a optimitzar el reg i a utilitzar sistemes d’emmagatzematge d’aigua. Primer eren aspersors molt grossos i ara són de goteig, que han estat una autèntica revolució. Però i el sector de la vinya, que és pràcticament a tot Catalunya, què? L’any passat es va donar la notícia que s’havien mort ceps. Potser la solució seria posar goteig per regar quan l’enòleg ho indiqui, com han fet algunes vinyes al Maresme. El problema és que al Penedès parlem d’una gran extensió, i d’on surt, l’aigua? La reconversió dels sistemes de reg per inundació al canal d’Urgell són inversions molt fortes que el pagès no pot assumir i, per tant, s’haurà de preveure un model de política agrària que ho faci possible o buscar un sistema de cofinançament. La sequera ja la tenim i no s’hi val a badar.

És la ruïna. Al Maresme tenim tudons, coloms, senglars, cabirols, conills..., però hi ha comarques que ho tenen molt pitjor. El meu avi als anys cinquanta va portar fins al centre de Mataró un senglar que havien abatut perquè era una cosa extraordinària. Ara faria riure: estem farts de veure’ls passejar buscant menjar. Pretendre que no passa res és un fals proteccionisme cap a aquests animals i s’han de prendre mesures per buscar un equilibri. A la Noguera ens ensenyaven un marge on els caus dels conills es tocaven. Abans agafaven la mixomatosi i en morien a milers, però s’han alliberat conills domèstics que estan vacunats i cada mes crien.

Hi vam participar com a part de la societat civil organitzada, com no podia ser d’una altra manera. Tot just fundar-se la Unió de Pagesos, en la més rigorosa clandestinitat, va demanar integrar-se a l’Assemblea de Catalunya perquè tenien un compromís social i consciència nacional. Aleshores i ara, entenien que els problemes de la pagesia eren problemes de país.

Tothom té dret a pensar el que vulgui i jo soc independentista des de fa molts anys perquè crec que és una necessitat per articular i canviar el país. Però si determinats personatges que tenen protagonisme avui han de portar la Catalunya independent del futur, malament rai. Entenc l’independentisme com fer foc nou i que hi hauria els mitjans i les condicions per fer-ho. La independència tampoc serà la vareta màgica per resoldre tots els problemes, és una eina. El pluralisme de Catalunya sempre ha estat una mostra que som un país integrador. El meu nacionalisme independentista no és sectari, ni racial. Cultural, sí. Per a mi la independència és un dret que ningú em pot qüestionar. Quan fan demagògia contra l’independentisme deu ser per continuar agafats a la mamella.