Albert Hereu Marès
Director de la Fundació Institut Català del Suro
“Cal facilitar els tràmits i la gestió als propietaris surers”
“Patim un problema endèmic entre una indústria que cada cop demana més suro i una producció forestal estancada”
“Una mesura a tenir en compte és que en nous plans de gestió forestal o futures reforestacions s’aposti per les suredes”
La indústria està oberta a nous models, fins i tot a implicar-se en la gestió forestal
S’obren nous mercats alternatius, a la Xina, o amb begudes i vins sense alcohol, per al món islàmic
Hereu dirigeix l’Institut Català del Suro, un antic consorci que va emancipar-se com a fundació el 2019 i vetlla pel teixit empresarial i el futur d’un material en què, més enllà dels taps, s’amplien aplicacions a altres usos, com ara la construcció o paviments basats en un aglomerat resistent, reciclable i sostenible, per l’origen forestal. A Catalunya –un dels territoris productors tradicionalment entre els boscos del litoral i prelitoral gironí i maresmenc– voldrien fer créixer la producció autòctona per satisfer fins al 75% de la demanda de la indústria d’aquí al 2030.
Tenen un pla estratègic fins al 2050 entre mans. Com està?
Després de la feina encarrilada aquests darrers anys, el canvi significatiu ha estat l’encàrrec de la Generalitat de redactar el nou pla estratègic del sector surer fins al 2050. I un dels objectius més tangibles és posar fil a l’agulla d’aquest problema endèmic que patim entre una indústria que cada cop demana més suro i una producció del sector forestal més aviat estancada i que no augmenta gaire. Tenim una demanda important que no casa gaire amb l’oferta.
Què hi pot fer el sector forestal?
El món forestal té la seva complexitat i evidentment no podem pretendre que funcioni a un ritme industrial. Hem estat parlant amb tots els actors involucrats: propietaris de boscos, associacions, empreses de treballs forestals, intermediaris; però també amb les empreses transformadores i les administracions. I no es tracta només de satisfer les demandes de material, sinó també de la urgència ambiental i social.
En quin sentit?
Començo pel més greu i prioritari, que és reduir el risc d’incendis. Moltes masses de sureda estan sovint a tocar d’urbanitzacions o zones amb densitat de població. I de diversos estudis es conclou que una gestió sostenible dels boscos surers acaba contribuint al conjunt de l’ecosistema: biodiversitat i el manteniment del vigor dels mateixos arbres, enmig del canvi climàtic. Això fa reduir el risc d’incendi, però, per exemple, també contribueix a crear llocs de treball.
Quina és la demanda actual?
Les indústries catalanes necessiten unes 10.000 tones anuals de suro, mentre que els boscos d’aquí en generen només unes 4.500, i només una petita part d’aquesta xifra petita té prou qualitat per fer-ne taps. La resta s’haurà de continuar anant a buscar a fora, i a preus que cotitzen a escala mundial. No pots comprar a diferent preu en un lloc o un altre.
Importar suro d’Andalusia, Extremadura o Portugal, és assumible?
El transport afecta poc l’estructura de costos, perquè el preu del suro és molt més elevat. I les empreses instal·lades aquí continuen sent competitives, i si no tant en preu, en una qualitat excel·lent.
Però incrementar la superfície de suredes ajudaria?
És un dels objectius en què encara estem treballant per fer créixer la producció autòctona, però no és una qüestió senzilla.
Quins obstacles hi troben?
L’activitat principal de la gran majoria de la propietat forestal, que és privada, no és aquesta. Es dediquen a altres professions. Si hi sumem que està fragmentada, boscos petits, i que el rendiment de les peles arribarà a 14 o 15 anys vista, encara és més difícil motivar-los. Per això una de les maneres que veiem és potenciar l’associacionisme: cal facilitar els tràmits i la gestió als propietaris de suredes.
Treure’ls maldecaps, encara que el rendiment econòmic sigui una mica menor?
D’associacions, ja en tenim. No en són tantes: Montnegre-Corredor, Gavarres, Alt Empordà... Professionalitzades, amb més recursos humans compartits, es podrien gestionar més finques. A banda, cerquem altres vies, com ara compaginar-ho amb altres activitats forestals o destinar el suro de menor qualitat per a d’altres aplicacions.
La falta de peladors és un altre problema contra el qual també han posat en marxa la certificació i formació oficials.
El carnet de pelador que vam introduir, per primer cop, a Catalunya, ara es posarà en marxa també a Andalusia i Extremadura. Perillava el relleu generacional, i també ha servit per atraure algunes dones, en una professió que tradicionalment era masculina. Compartim aquesta i altres bones pràctiques de gestió.
Com van els números?
L’any passat, a Catalunya, vam certificar una desena de nous peladors gràcies al curs. I aquest any, en preveiem més. Per la temporada, amb més o menys experiència, hi poden treballar 150 o 200 persones.
Hi ha transvasament de mà d’obra entre regions?
Sí, tot i que la campanya es fa més o menys simultàniament arreu. Sovint ve gent que ja ho compaginen amb les maduixes a Andalusia, o les pomes a Lleida. Però l’objectiu és que tinguin unes competències mínimes per fer bé la lleva sense provocar cap mal a l’arbre i garantir la productivitat en el futur.
Quan es fa la lleva a Catalunya?
Entre finals de maig i finals d’agost. Però aquí, durant aquests últims anys de sequera i canvi climàtic ens apareixen altres dificultats. Patim, per exemple, perquè les setmanes de marge per a la pela es redueixen, i això provoca que hi hagi menys producció de suro, perquè els peladors tenen menys temps per treballar. O les plagues, afavorides pel canvi climàtic: com que els arbres tenen menys vigor, potser d’entrada ja es decideix ajornar un any la pela. I algunes malures, com ara el corc del suro, que perfora l’escorça i fa perdre qualitat del material. En aquest àmbit també hi ha projectes de recerca en curs, però són problemes a atacar a llarg termini.
Amb el canvi climàtic, pot ser que apareguin nous territoris idonis per a les suredes?
És una altra de les línies del pla estratègic. El suro és un arbre resistent i sofert, tot i que com que és de creixement lent, es promovia només en sòls considerats de baixa qualitat. Els pins creixien més ràpid, eren més indicats per a la producció de fusta. Però diversos estudis recents a les Gavarres mostren que les pinedes pateixen més els efectes del canvi climàtic. Per això, una de les mesures a tenir en compte és que en nous plans de gestió forestal o futures reforestacions s’aposti per les suredes, i fins i tot ho podrem veure de manera natural. Però pel que fa a la gestió, tot depèn molt del preu.
I en quin moment està la cotització?
En un bon moment: màxims històrics. I és el que cal mirar d’aprofitar. La indústria està oberta a nous models de treball, fins i tot a implicar-se directament en la gestió forestal. Això evidencia que la demanda i la rendibilitat creixen.
La indústria tindria capacitat, capital, per adquirir finques forestals?
A Portugal s’ha vist. Amorim, l’empresa més gran, ha anat a comprar, plantar i fins i tot regar amb degoteig, per accelerar el creixement dels arbres. Aquí no creiem que sigui una fórmula aplicable; no veig les indústries catalanes comprant boscos, però sí trobant fórmules de contractes a llarg termini amb els propietaris i assumint-ne la gestió. N’hi ha que ja tenen en nòmina enginyers forestals, i s’hi estan posant.
Les empreses catalanes, tot i potents, són massa petites?
El teixit empresarial català és d’empreses familiars històriques. Però la demanda de producció creix igualment i els vindria bé més suro de proximitat. El nombre d’empreses ha anat baixant, però la producció de taps no ha parat de créixer. Hi ha hagut una concentració.
L’estructura empresarial es manté estable i sòlida. No n’apareixen de noves, però les existents com ho porten?
El sector català es manté força estable. Van resistir bé la crisi del 2008 i també la de la covid. Però és cert que tampoc podem esperar que se’n creïn de zero, sobretot d’especialitzades en taps, perquè hi ha molt de know-how, coneixement, expertesa, maquinària, o la capacitat financera per adquirir el suro cada temporada. Per això són empreses centenàries i familiars, que han anat passant de pares a fills, i això encara perviu en el tracte de proximitat entre avis dels tapers que ja tractaven amb els avis dels cellers actuals. Però sí que en podrien aparèixer de noves en altres camps.
Com ara?
Per ara, sobretot, són empreses petites o derivacions de les mateixes empreses existents que aprofiten el suro per substituir el plàstic o cercar noves aplicacions i utilitats del material, aïllants, o fins i tot en el disseny. Són possibilitats que també volem explorar i desenvolupar, per diversificar la indústria tapera existent i trobar una sortida al suro que es descarta a l’hora de fer-ne els taps, o el suro pelagrí [el de la primera pela improductiva dels arbres joves], que es pot triturar, granular i continua mantenint les propietats. O a través del mateix reciclatge de taps de suro.
Quines aplicacions pot tenir el material en la segona vida?
Ens venen a veure empreses que necessiten suro per a diferents usos, però no en tenim. El suro pelagrí s’acaba enviant a Portugal per fer-ne aïllants, i l’únic recurs que restava són els taps, dins de les directrius europees de residu zero i per enfortir els vincles entre la indústria catalana i productors i comercialitzadors de vi. És tancar el cercle i una petita nova font d’ingressos.
Què en fan, del suro reciclat?
Hem analitzat diverses solucions, i de moment la més viable és la trituració i reutilització en paviments de parcs infantils, o escocells d’arbres. Les dues primeres proves pilot són a Palafrugell i Cassà de la Selva. I estem negociant també amb Vilafranca del Penedès per fer el mateix amb taps utilitzats i recuperats per cellers de la zona aplicats a l’urbanisme. Si les administracions s’hi impliquen, el preu no ha de ser cap impediment per trobar una alternativa al cautxú.
D’on en recuperen?
D’entrada, sobretot els mateixos cellers, o en esdeveniments com ara a la Barcelona Wine Week. Cal molt d’esforç en educació ambiental.
I el futur del tap, després del petit sotrac dels darrers anys amb els taps de materials plàstics?
La indústria està una mica preocupada perquè la tendència de consum de vi en general va a la baixa. L’alcohol no està ben vist, dins dels hàbits saludables, i hi ha públic que deriva cap a les cerveses, que també es poden tapar amb suro, però de moment són minoritàries. Però s’obren nous mercats alternatius, a la Xina, o amb begudes i vins sense alcohol, per al món islàmic. S’hi està invertint, des de grans cellers. I les empreses estan atentes per oferir noves solucions. Anys enrere, els tapers feien taps, però ara hi ha enòlegs, químics i més enllà d’un objecte que obturi l’ampolla, es treballa en un component que fins i tot millori el producte.
Si el suro, com a aïllant, s’imposa en el mercat de la construcció, podria posar en perill la indústria del tap?
Per a aïllants es reserva la resta que no serveix per als taps. Per tant, ara mateix no és competència. I ho miro al contrari: si creix la demanda, es pagarà millor i els sobrecostos de la matèria per als taps es repartiran, o fins i tot més propietaris podrien apostar per plantar suredes. L’únic problema és que la indústria catalana dels aïllaments ha desaparegut. Està consolidada a Portugal i altres mercats emergents, com ara Algèria, on amb mà d’obra i costos energètics més econòmics, estan ben posicionats.
Ciència aplicada a la tradició
Fent aliances dins d’un mercat mundial
Hereu, economista i ambientòleg de 47 anys, i ja n’hi ha dedicat més de deu a l’Institut Català del Suro, la pota més científica d’un sector que va ser cabdal per a la industrialització a les comarques del Baix Empordà i el Gironès, al segle XIX, i que perviu amb bona salut a través d’una trentena de fàbriques que produeixen 1.200 milions de taps per a vins escumosos –la gran majoria, que abasteixen el 40% de la demanda mundial– i el que defineixen com a vins tranquils –en menor mesura, però que tapen les ampolles d’un 10% de la producció planetària–. La facturació anual conjunta volta els 215 milions d’euros, 95% pel que fa a taps i amb un 50% d’exportació cap a regions tan prestigioses com són les franceses de la Xampanya i la Borgonya, però amb antenes que arriben a Xile i l’Argentina, Sud-àfrica, Austràlia o el Japó. Actualment, del sector surer català en depenen 500 llocs de treball directes entre operaris –una mà d’obra molt minvada respecte a les antigues factories pels avenços en mecanització de processos– i un personal tècnic i científic que ha anat a l’alça en les darreres dècades. Enòlegs, químics o enginyers forestals s’han sumat a les plantilles. I la fundació està implicada en nombroses recerques. Hi ajuda que el seu president, Joan J. Puig, encapçali ara mateix CELiège, la Confederació Europea del Suro.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.